Sting & Shaggy, festa jamaicana a Cap Roig

Tres anys després de la seva última visita, Sting torna al festival Jardins de Cap Roig com si acabés de tornar de prendre’s unes llargues vacances al Carib. Se’l va veure relaxat, rialler i distès, amb actitud jovenívola. Potser el seu últim disc, 57th & 9th (2016), en què apostava pel pop, obria la porta a recuperar cert esperit de joventut. La col·laboració amb l’artista de reggae i hip-hop Shaggy, un d’aquells noms lligats a les llistes de supervendes de la música urbana, sembla que ha arribat, per tant, en un molt bon moment.

L’artista jamaicà, de nom real Orville Richard Burrell, va conèixer per casualitat el britànic de 66 anys en un estudi de gravació el 2017 i ràpidament van veure que les seves veus encaixaven. Van col·laborar en el tema Don’t make me wait i, d’aquí, van passar a gravar el disc 44/876 (2018), que els ha servit com a excusa per embarcar-se en una gira mundial conjunta en la qual, com es va veure al festival empordanès, han intentat fer un xou en què conviuen alguns dels seus temes emblemàtics i el seu saber fer com a intèrprets utilitzant la musica jamaicana com a gran fil conductor.

Davant d’un auditori ple a vessar (les entrades feia setmanes que estaven esgotades), Sting i Shaggy van portar el concepte de fusió bastant lluny, adaptant músiques i lletres. Englishman in New York, que va encetar el concert, es va convertir a la tornada en un “ jamaican in New York ” que va ser molt corejat. Va ser un bon pròleg per a 44/876 i Morning is coming, dues de les peces de nova composició que van sonar i en què els dos músics van demostrar la seva sintonia. De fet, que el punt d’unió sigui la música sincopada caribenya resulta natural si tenim en compte que Sting, des de la seva època a The Police, sempre hi ha tingut un biaix. De Message in a bottle o Every little thing she does is magic, precisament dues de les peces que van aconseguir posar dempeus el públic.

Figures complementàries

Sting cantava i tocava el baix i Shaggy es passejava per l’escenari i actuava com el seu complement vocal, apostant per la rèplica rapejada. La combinació funcionava i això els permetia resoldre alguns moments en què el rock semblava deixar fora de joc Shaggy. Això va passar amb el popurri entre Oh Carolina -una cover estiuenca de Shaggy-, amb We’ll be together -tema de Sting del 1987-, les balades Fields of Gold i Shape of my heart, del britànic, i Angel, un dels hits del músic nascut a Kingston.

En el moment de tancar aquesta crònica el concert encara havia de revisionar èxits com Walking on the moon, Strength of a woman i les sempre esperades Roxanne i Boombastic.