Stonehenge i el seu món, al descobert
El British Museum torna a la normalitat prepandèmica amb una exposició que situa en el seu context els famosos monòlits prehistòrics
Londres¿És possible fer una gran exposició sobre un monument mundialment famós sense que es pugui veure in situ? És un repte, sens dubte. I és el que ha intentat el Museu Britànic amb El món de Stonehenge, un dels habituals espectacles blockbuster de la quasi tricentenària institució londinenca que suposa, pràcticament, el seu retorn a la normalitat prepandèmica. La mostra, la primera dedicada al Regne Unit a posar en el context del seu temps els impressionants monòlits, s'ha dut a terme en col·laboració amb el Museu Estatal de Prehistòria de Halle/Saale, a Alemanya.
Més de 400 objectes de centres de vuit països europeus i del Regne Unit, alguns realment extraordinaris –com els pals del cercle de fusta conegut com l'Stonehenge del mar, de més de 4.000 anys d'antiguitat, descobert el 1999 a Norfolk, al nord-est d'Anglaterra–, tracten de reviure l'època en què els famosos monòlits van ser aixecats (entre el 3005 i el 2890 abans de Crist, d'acord amb les anàlisis científiques), després que alguns dels components del temple o monument, les bluestones, fossin transportats més de 250 quilòmetres, en un viatge de 45 dies, des de Gal·les fins al llavors cercle màgic.
Al voltant de l'any 4000 abans de Crist, els aleshores pobladors de les illes britàniques van abandonar la caça i la recol·lecció i van començar a fer els primers passos cap a una vida sedentària, nodrint-se de noves tècniques d'agricultura introduïda per comunitats migrants arribades des de la plataforma continental. S'esdevenia així una revolució social i econòmica, fonamentada en canvis tecnològics primitius (primeres eines de pedra i fusta per al conreu), al mateix temps que es produïen també canvis fonamentals en la relació d'aquests éssers amb la natura i el cel.
Van ser aquests grups de pobladors originaris de les illes els que van aixecar Stonehenge, un espai monumental tan enigmàtic com captivador situat a 140 quilòmetres a l'oest de Londres, que continua guardant alguns dels seus grans secrets. Per exemple, ¿quin tipus de cultura va crear el cercle i per què? Culte al sol, només? Lloc sagrat per a enterraments i/o sacrificis rituals? Temple per donar gràcies per les collites?
A la mateixa sala del museu on es descobreix El món de Stonehenge, el comissari Neil Wilkin comenta a l'ARA que "al cor de l'exposició, a través dels objectes que s'hi exhibeixen, hi ha l'intent de presentar la gent que el va visitar i construir, la gent que hi va ser enterrada". "Voldríem aconseguir que l'espectador els sentís propers, potser per primera vegada", diu Wilkin.
Objectes que transmeten sentiments?
Però, ¿realment poden els objectes, encara que tinguin milers d'anys d'antiguitat, arribar a transmetre sentiments semblants? En alguns casos, seria possible, per la seva bellesa. Com ara un collaret fet d'ossos d'animals salvatges i una mena de corona de cornamenta que es va localitzar en una sepultura molt ornamentada d'una dona jove, trobada a la Saxònia-Anhalt, a Alemanya, i que es va datar del 6.500 abans de Crist. O uns tridents de roure, localitzats a les costes irlandeses i que es remunten a 5.600 anys enrere.
Més enllà de possibles sentiments, sobretot el que aporten les peces exposades és coneixement de la relació existent entre el continent i les illes britàniques. Les anàlisis científiques demostren que algunes fulles de les falçs (de pedra) que s'hi han localitzat provenen de llocs aleshores tan remots com els Alps.
El descobriment més important en més de cent anys
Encara que l'exposició està presentada estèticament com un contínuum, una evolució lògica dels orígens de Stonehenge fins a la decadència, s'ha dividit en tres parts. En la primera es presenta l'impacte que l'agricultura va suposar per a aquells éssers humans. Fins llavors, eren caçadors, recol·lectors i pescadors. Aquest nou concepte de treballar la terra arriba del continent i es comença a voler desenvolupar-hi una relació afectiva i una connexió, també amb un cel que, en nits molt abans que la contaminació lumínica fos imaginable, devia ser enlluernador.
En la segona àrea de l'exposició s'intenta explorar la idea d'interconnectivitat de la societat del moment amb la presentació del ja esmentat Stonehenge del mar. A l'exposició, aquest conjunt intenta aportar el sentit de monumentalitat d'aquests espais, "on la gent es trobava per fer tota mena de celebracions, per connectar-se amb la natura, amb un sentit religiós", explica Wilkin.
En aquesta part, dins de la col·lecció d'objectes hi destaca "el descobriment arqueològic més gran del Regne Unit dels darrers cent anys", en paraules del responsable del Museu Britànic. És una escultura rodona tallada en pedra tova i gravada amb símbols misteriosos, impossibles de llegir. En diuen el timbal. Va ser localitzat el 2015 a molts quilòmetres al nord de Stonehenge, en el que avui és una finca a prop del poble de Burton Agnes, a East Yorkshire, en una excavació rutinària. Formava part de la decoració interior d'una sepultura on hi havia els cadàvers de tres nens, dos d'uns tres anys i un d'uns dotze. Els dos petits havien sigut enterrats abraçats pel més gran. Més de cent anys abans, unes altres tres escultures rodones de pedra tallada, gairebé idèntiques, es van trobar a 25 quilòmetres de Burton Agnes, també en una fossa, però aquesta amb només un nen. En diuen els "tambors Folkton".
La tercera part de l'exposició és la decadència del món d'on sorgeix Stonehenge, en què els metalls, com a eines i elements ornamentals, comencen a cobrar molta més rellevància i tenen més interès per als humans, per mostrar poder o com a armes de guerra o elements de defensa.
L'interès de la mostra és evident, tot i que de vegades desigual. Però la gran mancança de l'exposició també és palmària: la impossibilitat de veure la col·lecció de peces al costat dels 43 grans monòlits de Stonehenge; la impossibilitat de veure'ls a la llum del sol, l'element clau en tota la civilització que va aixecar un cercle de pedres que continua sent màgic i que s'hi va alinear. Mentre la visita de les peces dins l'enclavament original no sigui possible, almenys des de qualsevol lloc del món es pot veure Stonehenge en temps quasi real, amb cinc minuts de diferència a la pàgina web https://stonehengeskyscape.co.uk/