Stuarda contra Bolena
Un duel vocal i dramatúrgic de luxe per a 'Maria Stuarda' al Teatro Real
Resulta molt estrany que una òpera amb tants ingredients com els que brollen de la Maria Stuarda, de Gaetano Donizetti mai no hagués aterrat a l’escenari del Teatro Real. El fet és que quan ho ha fet ha estat amb una producció d’autèntic luxe, signada per David McVicar, que sabem que sempre és garantia de qualitat, de molta qualitat. En aquest cas no tant per la sumptuositat dels decorats, que és pràcticament un sol, en el que van canviant alguns detalls gairebé imperceptibles, però al mateix temps prou definitoris per poder entendre si estan dins Buckingham, el cau d’Elisabet I d’Anglaterra o dins les masmorres on té empresonada a Maria Stuarda, reina d’Escòcia. El vestuari és, sens dubte, una autèntica meravella, en el que no hi manca detall, i d’una majestuosa elegància, com també la il·luminació, d’un dramatisme colpidor.
D’altra banda, tenim l’argument, que venia originalment signat per Friedrich von Schiller i que conta ja no tan sols uns esdeveniments, poc més o menys -més que menys- històrics, l’enfrontament entre les dues reines, sinó que l’autor fa un precís retrat on tampoc no manca ni un tret de la condició humana, des de l’amor, les gelosies, el poder, la venjança, l’orgull fins a l’honor. Tot contat amb mil·limètrica precisió i perfectament estructurat, fins a arribar a un portentós i fascinant in crescendo argumental que fa sorgir el millor d’un Donizetti belcantista i en estat de gràcia, com amb els altres dos títols que conformen la trilogia Tudor, Anna Bolena i Roberto Devereux.
Tot el que fins ara ha quedat descrit com una meravella dramatúrgica no tindria gens ni mica de sentit sense dues veus com les que presideixen un duel tan superb, argumental i vocal. Les encarregades de donar vida a les protagonistes de tan magne episodi de la història britànica són Lisette Oropesa com Maria Stuarda i Aigul Akhmetshina en funcions de Reina Elisabet I, filla d’Anna Bolena i Enric VIII, que una sèrie de caramboles la varen convertir en la darrera reina de la dinastia Tudor. Ambdues protagonistes varen brillar de principi a fi, sense deixar pel camí cap ornamentació ni agilitat, que no són poques. No hi ha dubte que el moment cabdal és quan la Stuarda li diu a la seva cosina, “Figlia impura di Bolena.. vil bastarda dal tuo piè”, frase amb la qual acaba de signar la seva sentència de mort. Tot, davant la impotència d’un Comte de Leicester interpretat per Ismael Jordi, amb menys prestacions que les dues protagonistes, però que en qualsevol cas surt amb prou dignitat dels duets que ha de mantenir tant amb una com amb l’altra, i en un rol de no poques dificultats i registres. Per la seva banda, Roberto Tagliavini fa un Talbot impecable, poderós i al mateix temps temorós, suplicant. És el seny de la història, l’únic que té una certa distància per veure-ho tot més clar que ningú. El cor també va voler deixar una bona empremta i així va ser, no sense una molt acurada direcció musical de José Miguel Pérez Sierra que va fer aflorar tots i cadascun dels matisos de tan rica i opulenta partitura.