Studium. Lluminosa fi de festa

PalmaStudium Aureum, després d’haver interpretat cent set concerts des que un 25 de gener de 2009 inicià el camí amb la Petite Messe Solenelle, de Rossini, a l’auditori del Conservatori, el seu cau de sempre, el passat dilluns donà per tancada la catorzena temporada amb un impecable recull Noves músiques. Un concert amb tres protagonistes, Will Todd, Eric Whitacre i Peter Hawes, els quals en aquests moments actuals figuren dins el grup de capdavanters i màxims representants de la composició coral. Per la seva banda, la formació per a l’ocasió disposava de vint-i-un músics, trenta-vuit cantaires i Carles Ponseti a la batuta.

Amb The Lord is my Shepherd, de Will Todd iniciaren la cloenda. Una peça d’harmoniosa delicadesa i que d’alguna manera dibuixava el tarannà d’una vetllada prou especial per les seves característiques, com són els trets essencials dels tres compositors, contemporanis i al mateix temps aparellats amb l’esperit de les formes més clàssiques. Tres peces més del mateix compositor amb idèntics atributs, Lamb of God, Stay with me, Lord i That We May Love Again, conformaren aquest primer bloc i donaren pas a Eric Whitacre amb A Boy and a Girl i Sleep. Dues composicions estructuralment molt més alambinades i que en el seu origen varen ser escrites per ser interpretades a cappella, apujaren el llistó de la dificultat i de la modernitat, amb el valor afegit de l’acompanyament orquestral, on l’arpa d'Helena Garreta i violí de Ramon Andreu tornaren a mostrar les seves excel·lències.

Apujaren encara més el nivell amb la tercera i darrera entrega, amb Patrick Hawes com a protagonista, fins que va sorgir la veu de la soprano solista, Raquel Ribas, qui ja amb el primer agut del primer capítol de Song of Songs, Love’s Promise, va deixar clar que amb aquesta coda el concert assolia una intensitat superior. La soprano va exhibir color, brillantor, cos i delicadesa. Va arriscar i va culminar. Immensa Raquel Ribas en cadascuna de les seves intervencions, mostrant amb tota la seva esplendor tot un seguit de virtuts, corregides i augmentades per a una ocasió tan significativa. Orquestra i cor es convertien en el complement perfecte, mentre que la intensitat i les emocions anaven augmentant exponencialment fins a l’esclat final, per part d’un públic fidel i entregat. Hi va haver bis, de bell nou amb Patrick Hawes i el seu Reflexionem, per culminar aquesta lluminosa fi de festa amb una dedicatòria a Joan Toni García, amic de tota una vida i excantaire de la formació, qui, entre moltes altres coses, ens havia deixat com a llegat, el seu inoblidable somriure.