Studium 'nadaleja' l’octubre
Primer concert de la temporada de la formació que dirigeix Carles Ponseti
PalmaAuditori/Conservatori. La Fundació Studium Aureum ja ha iniciat la temporada amb la qual celebra els seus 40 anys d’existència d’una manera molt peculiar. Ho feu interpretant, dia 17 d’octubre, una peça que tradicionalment compareix per Nadal. Una tradició no escrita que podria fer-ho també per celebrar la Pasqua de Resurrecció amb el famós Hallelujah com a cim de la composició al final de la segona part. En qualsevol cas, el famós oratori de George Frideric –ja no tornaré a escriure Friedrich– Handel, el Messiah, conta, de manera molt esquemàtica, des de l’Anunciació fins després de l’Ascensió, per la qual cosa, benvinguda sigui la messiànica tardor.
Un cor de 32 components; una orquestra de 20 membres; quatre solistes, la soprano Soledad Cardoso, la mezzo Marta Infante, el tenor Antonio Aragón i el baix Xavier Mendoza, dirigits per Carles Ponseti, varen ser els encarregats de donar la benvinguda a la plèiade de fidels seguidors que any rere any fan costat i emmurallen la fundació. La formació oferirà vuit concerts d’abonament i dos més fora. Després de Handel, a Beethoven el seguiran Britten, la Sibil·la i algunes polifonies per donar la benvinguda al nin Jesús. Després un habitual, com Ola Gjeilo, però també trobarem a la temporada Monteverdi, Strozzi, o Reissiger, Bruckner, Fauré, Brahms, Mahler… Programació eclèctica i variada.
El Messiah de Studium va sonar bé. Molt bé. No és una peça complicada, però és una marató que demana i gairebé obliga a una aturada tècnica. Dos minuts per poder respirar, va dir Ponseti, tot just després que sonàs Hallellujah. Sens dubte, el més famós fragment, però no el que més emocionà el compositor, després de 24 de feina que perduren pels segles dels segles i en tants formats com formacions la interpreten. Comfort ye my people era el que més agradava a Handel, diuen. La que canta el tenor, subtil i diàfan, Antonio Aragón, tot just després de la simfònica obertura. Tornant al format, val a dir que segurament les primeres interpretacions varen tenir més a veure amb el que dilluns escoltàrem que amb les incomptables i immesurables versions que sorgeixen cada Cap d’Any. El grup va funcionar de manera que les delicadeses harmòniques brollaven amb ordre i molt de concert. Ni una extralimitació. L’orquestra, com el cor, molt ponderada, delicada i mesurada, de la qual cal destacar els intangibles però indispensables acompanyaments dels Aguiló, el violoncel·lista, el contrabaix i l’orgue i clavecí. Impecable el solo de Roberto Morcillo amb la sempre complicada trompeta natural. Ressenyats no perquè ho fessin millor que la resta, rere l’arc de Ramon Andreu, sinó tan sols pel fet de tenir una tasca addicional.
Les mamballetes, per descomptat, a l’altura de la interpretació.