Stuka, l’experiment nazi al País Valencià
Un documental narra com l’exèrcit alemany va assassinar 38 veïns durant uns bombardejos de prova
ValènciaUn grup de formigues feinegen frenètiques al voltant del seu cau. Atrafegades en les seves ocupacions, ignoren que algú les observa des de dalt, algú capaç de menystenir les seves vides i donar via lliure al desig d’experimentar, sense por que després un bri de mala consciència el turmenti. Algú disposat a esclafar-les amb l’únic objectiu de descobrir l’impacte de la seva força, indiferent al pànic que generarà entre els minúsculs insectes, i que un cop finalitzada la sanguinolenta provatura, s’ajupirà i amb un esperit empíric analitzarà les conseqüències de la malifeta.
Aquesta és una de les metàfores presents a Experiment Stuka, el documental dirigit pels valencians Rafa Molés i Pepe Andreu que ha obtingut el premi del jurat al festival Docs València, celebrat la setmana passada a la ciutat del Túria. La pel·lícula, pendent encara d’estrenar-se a les sales comercials, narra l’assassinat, el maig del 1938, de 38 veïns de les localitats d’Ares del Maestrat, Benassal, Albocàsser i Vilar de Canes, totes quatre a la comarca de l’Alt Maestrat, a l’interior de la província de Castelló, durant els experiments que l’exèrcit alemany va fer per provar els Stuka, uns avions capaços de llançar bombes de 500 quilos, el doble del que era habitual a l’època. Aquests aparells van ser claus en els avenços de l’exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial.
Juntament amb les seves bombes, els soldats alemanys també van llançar un munt d’interrogants, resumits en l’estranya motivació d’un atac a quatre poblacions sense cap incidència en l’evolució de la Guerra Civil Espanyola, unes preguntes que la resignació, la por i el franquisme es van encarregar de silenciar. Al cap de 75 anys, el treball del Grup de Recuperació de la Memòria Històrica de Benassal va permetre conèixer les primeres respostes, que ara, cinc anys més tard, Molés, Andreu i el seu equip han posat en imatges.
L’encarregat de posar llum a la primera incògnita -quins van ser els autors dels atacs?- va ser Òscar Vives, membre del grup de Benassal, que va descobrir la resposta al llibre La Guerra Civil Española (Crítica, 2010), de l’historiador Antony Beevor, en el qual l’autor britànic explica les proves que durant 10 dies va fer la Legió Còndor alemanya. Per a Àngel Artadi, saber la veritat ha sigut un alliberament que ha arribat massa tard. Aquest fill d’un milicià republicà hauria desitjat descobrir els responsables dels atacs quan el seu pare encara era viu, i així el seu progenitor hauria pogut descansar tranquil després de molts anys de sentir que “els seus, els rojos, havien destruït el poble i l’església”. Aquesta va ser la versió que va difondre el franquisme mitjançant revistes com ara Estampas, en què s’argumentava l’autoria republicana, ja que els projectils havien afectat els edificis més benestants de les localitats, incloent-hi els religiosos. “Si es va escollir aquesta població de l’Alt Maestrat va ser per provar els efectes de les seves bombes sobre les construccions més sòlides”, diu Molés.
La comoditat, prioritària
La resposta a la segona gran pregunta -per què s’havien d’atacar quatre municipis situats a 30 quilòmetres del front de batalla i sense cap incidència en l’evolució del conflicte?-és, potser, encara més esfereïdora. Segons el documental, l’elecció prové de la proximitat de la base de la Legió Còndor, que estava situada a la propera localitat de la Sénia, un municipi des del qual els soldats alemanys podien volar amb el dipòsit mig ple i sense copilot, ja que no calia defensar-se de cap atac republicà, i així compensaven l’elevat pes dels projectils.
En resum, tot va ser per la pura casualitat i la comoditat d’un exèrcit que desitjava visitar amb un trajecte de cotxe no gaire llarg els estralls generats pel seus atacs i, així, documentar-los metòdicament. Una de les habituals giragonses de la història va provocar que durant una estada d’un soldat alemany per verificar els efectes dels projectils el combatent desactivés una bomba que no havia esclatat. Aquesta heroica actuació li va merèixer una estàtua que es va mantenir fins fa poc, quan va ser substituïda per una placa en record de totes les víctimes.
Per a Molés, aquest homenatge simbolitza l’aportació de treballs com el seu, que “lluny de remoure els morts, com alguns diuen, permeten difondre la veritat, que és l’única que tanca les ferides i uneix les persones”. “El silenci, la ignorància i l’oblit generen guerres. Ho feien abans i ho fan ara”, afirma.
