El CCCB s'endinsa en el costat fosc de l'estil de vida nord-americà

BarcelonaAl periodista Philipp Engel (Barcelona, 1970) sempre l’havia intrigat per què els nord-americans vivien "en aquelles cases unifamiliars amb gespa, piscina, garatge i dos cotxes". Subúrbia, la mostra que Engel comissaria al CCCB –i que es pot visitar fins al 10 de setembre–, respon a l’interrogant amb un impressionant desplegament d’obres i reflexions que analitzen els orígens i l’expansió del suburbi nord-americà i les seves implicacions polítiques, econòmiques, culturals i socials. A través del llenguatge expositiu, Subúrbia ressegueix la història de l’urbanisme nord-americà i la seva expansió; és a dir, de la mateixa matèria amb què està fet el somni americà, que ha acabat sent un estil de vida no exclusiu dels Estats Units.

"El suburbi és un fenomen que interpel·la a tothom com a espai mental i com a imaginari de ficcions cinematogràfiques o televisives", subratlla Jordi Costa, cap d’exposicions del CCCB. Coneixem el seu costat més lluminós a través de la publicitat, les sitcom o les pintures de Norman Rockwell, que, tanmateix, està present a Subúrbia a través d’una obra (New kids in the neighborhood, del 1967) que insinua el seu costat fosc dibuixant l’arribada dels primers nens afroamericans a un barri residencial blanc. Més explícit és el reportatge fotogràfic que retrata com el 1952 els veïns del suburbi californià de Southwood van decidir per majoria (178 a 28) l’expulsió una família d'origen xinès perquè "devaluava el valor de la seva propietat".

Suburbis noucentistes

La mostra comença recordant l’origen dels suburbis quan, a principis del segle XIX, les elits nord-americanes fugen de la industrialització de les ciutats a la recerca de zones menys poblades, sense contaminació ni delinqüència. I l’art posa ben aviat els ulls en aquest nou fenomen, ja sigui a través d’una pintura de John William Hill (Vista de Nova York des de Brooklyn Heights, del 1863) o en el poema de Walt Whitman Crossing Brooklyn ferry, que porta Engel a suggerir que "la poesia americana neix al mateix temps que els seus suburbis".

El ferrocarril és el motor d’aquesta primera onada suburbial (després ho serien els cotxes i les autopistes) que desemboca en el boom posterior a la Segona Guerra Mundial, quan el somni dels soldats per formar una família pren la forma d’una casa en els suburbis. El comissari de la mostra assenyala que aquesta distribució de la població no va ser atzarosa. "El suburbi el crea la burgesia, però es va desenvolupar gràcies a un intervencionisme clar del govern federal en contraposició al model socialista. Com deia Franklin Delano Roosevelt el 1942, «un país de propietaris amb una participació real en la seva pròpia terra és inconquerible»".

El malestar suburbial

Seguint el fil de l’exposició, l’explosió dels suburbis i la seva idealització desemboca en el malson residencial. Subúrbia explora la frustració de les dones dels suburbis –aquell "problema sense nom" que va descriure Betty Friedan a La mística de la feminitat– i el malestar existencial retratat per John Cheever al conte El nedador a través d’una intel·ligent barreja d’objectes, imatges i materials audiovisuals que ens submergeixen en la cultura suburbial. En són un exemple les impressionants fotografies de Gregory Crewdson, que són gairebé produccions de Hollywood: les protagonitzen actors com Philip Seymour Hoffman, Tilda Swinton o Julianne Moore. Més modestos, però igual d’eloqüents són els retrats del fotògraf Bill Owens, autor de l’emblemàtic llibre Suburbia, del 1972. La mostra inclou molts altres treballs d’artistes com Blanca Munt, que a Alerta Mira-sol treballa amb imatges d’un xat veïnal creat per alertar de robatoris al barri santcugatenc.

La mostra ofereix moltes parades estimulants: les escenes domèstiques d’amants de les armes fotografiats per Gabriele Galimberti, una instal·lació de la crítica d’arquitectura Kate Wagner sobre mansions de pa sucat amb oli, els retrats d’Ed Templeton del suburbi skater i hipster de Huntington Beach, les idíl·liques estampes dels anys 50 distorsionades per Weronika Gesicka o la peça audiovisual que tanca la mostra, creada expressament per Elías León Siminiani, que utilitza la intel·ligència artificial. Però el més inquietant és l’apartat que posa el fenomen suburbial en relació amb Catalunya, des de l’ideal noucentista de la casa amb jardí a la importació del model nord-americà en tres onades: les segones residències dels anys 60, el boom de cases adossades dels anys 80 i la consolidació actual d’un urbanisme residencial amb un impacte ambiental cada vegada més gran: resulta paradoxal, apunta el geògraf i assessor de Subúrbia Francesc Muñoz, que el fenomen suburbial "comencés com una crítica a la ciutat industrial i actualment sigui molt més insostenible que les grans ciutats".