Suc de préssec

És una necessitat que he tingut sempre, i crec que sempre la tindré. No puc fer-hi més o tal vegada no vull. L’escena més significativa d’aquesta curiosa conducta, per catalogar-la d’alguna manera, va succeir a l’edat més o menys de 10 anys. El record d’aquest fet està pràcticament intacte. Jo viatjava al seient del darrere en el cotxe dels meus pares, tornàvem de romandre un cap de setmana en el lloc d’uns amics.

Al meu costat hi varen acomodar una cistella plena de sucosos i aromàtics préssecs, aquests fruits que només l’illa de Menorca sap com omplir de la seva pròpia essència, i amb els quals ens havien obsequiat també aquests amics pagesos. En la mateixa proporció en què engolíem quilòmetres, la seva olor, al principi gairebé inapreciable, anava conquerint els meus sentits. I sense ser gaire conscient del que feia ni del que passava, vaig tenir la necessitat imperiosa de clavar una bona queixalada a un d’ells. El suc de préssec, perfumat i gustós, em va davallar pels braços i em va omplir la boca de desig d’una segona mossegada. Sense pensar-ho dues vegades, vaig decidir gaudir del seu gust un cop més. Ja no hi havia qui pogués aturar-me i, així, un darrere l’altre, vaig assaborir alguns d’aquells deliciosos fruits. Però el que realment m’empenyia a devorar amb gust i plaer aquells regals de la natura era la ignorància dels meus pares de l’orgia gastronòmica de la qual jo era partícip.

Són aquests petits moments íntims els que et queden enregistrats a la memòria juntament amb un sentiment d’haver estat només tu l’elegida per viure la màgia d’aquell fet, com una aventura en què l’única condició per viure-la és no compartir-la amb ningú més.

Així doncs, en el moment en què em disposava a atacar el següent exemplar, el meu pare va girar el cap i, amb una rialla, va dir-me: “Què, són bons, eh? Menja tots els que vulguis”.

Llàstima! Tan feliç com era jo! Ja no sabia què fer-ne, del fruit que tenia entre les mans, i vaig decidir deixar-lo al seu lloc, perquè ja no tenia gens de gràcia, la meva aventura ja no era només meva.

No valia la pena continuar.