Com gaudir d’una pel·lícula que no té ni cap ni peus

L’any 2017, el cineasta francès Xavier Legrand es va fer un lloc en el panorama del cinema d’autor europeu amb Custodia compartida, una crua aproximació al drama de la violència masclista que transitava entre la sensibilitat dels germans Dardenne i la truculència de Michael Haneke. Ara, amb El sucesor, Legrand es consolida com a autor de ple dret reincidint tant en la idea de destapar el que s’oculta darrere d’una aparent normalitat com en l’interès per combinar diferents estils i tonalitats fílmiques.

El sucesor comença endinsant-se en l’univers de l’alta costura parisenca, on el dissenyador Ellias Barnès (un inspirat Marc-André Grondin) es presenta com la nova estrella de la moda. Però les coses es comencen a tòrcer quan les molèsties cardíaques de Barnès troben una inquietant ressonància en la notícia de la mort del seu pare. Això portarà el film des de la França cosmopolita, que Legrand filma amb una fredor kubrickiana, fins a un poble del Quebec, on esclatarà una sòrdida espiral de dolor i perversitat.

Inspirat pels codis de la tragèdia grega, Legrand converteix la segona meitat d’El sucesor en una delirant barreja de thriller, terror domèstic i melodrama familiar, amb un protagonista que, en la seva incapacitat per escapar de l’atzucac existencial, acaba remetent a les pobres criatures de les comèdies negres dels germans Coen. La pel·lícula no té ni cap ni peus... i en això rau el seu encant.