Sufragistes contra el masclisme d’esquerres i de dretes

BarcelonaNi esquerres ni dretes, almenys històricament, han facilitat gaire les coses perquè les dones poguessin votar. Aquesta és la tesi de l’historiador Josep Lluís Martín, que ha comissionat amb Sylvia Roig l’exposició Trangressores / Transgresoras,que es pot veure al Memorial Democràtic fins al gener. L’exposició repassa la biografia de 16 dones que van lluitar pel vot i pels drets de les dones les primeres dècades del segle passat tant a l’estat espanyol com a l’Uruguai. “El mite general és que la República va concedir sense problemes el vot a la dona, però no va ser així. A les eleccions municipals del 1931 les dones no hi van poder participar, i tampoc ho van poder fer a les eleccions generals que es van celebrar al juny perquè les esquerres no van voler”, diu Martín.

Les dones, segons Martín, no interessaven perquè hi havia la creença (falsa) que el seu vot seria conservador. En canvi, sí que les van voler per treballar per aconseguir el vot afirmatiu a l’Estatut de Núria del 2 d’agost del 1931. El president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, va repartir un pamflet que deia: “Dones catalanes: el vostre deure en aquest moment és fer votar l’Estatut i signar les fulles del plebiscit femení”. La dona quedava exclosa del vot però estava obligada a treballar per a l’obtenció del vot afirmatiu a l’Estatut. “Hem volgut mostrar biografies de dones de tots els estrats socials que a principis del segle XX van lluitar pels mateixos drets a banda i banda de l’oceà”, diu Roig. L’exposició també repassa les relacions entre l’Uruguai i Catalunya: “L’Uruguai es va fundar el 1832 i el 1846 ja tenia el primer consolat a Barcelona”, explica Roig, responsable de cultura del consolat de l’Uruguai i que ha organitzat l’exposició amb el Memorial Democràtic.

Aconseguir el vot no va ser gens fàcil. Les dones van sortir al carrer a manifestar-se o van lluitar pels seus drets des de la cultura, els mitjans de comunicació o l’àgora política. La compositora, traductora, escriptora, periodista i musicòloga Carme Karr (1865-1943) va escriure un article en defensa del vot de les dones a la revista Feminal el 2 de setembre de 1917: “Molt mal s’ha dit i pensat de les dones; moltíssim més mal se n’ha escrit encara... Però va arribant l’hora de la justícia per als nostres drets”. Karr defensava que els homes necessitaven les dones per aconseguir el govern ideal somiat per Plató. Malauradament, molts no pensaven el mateix i després de sortir aquest article la revista va perdre el suport financer i va haver de tancar. Feia deu anys que es publicava.

"Per què s'han de posar en quarantena els drets de la dona?"

Una altra de les dones que apareixen a l’exposició és la primera artista plàstica professional a l’Uruguai, Petrona Viera (1895-1960). Filla de Feliciano Viera, president de l’Uruguai entre el 1915 i el 1919, es va quedar sorda als dos anys. “Quan va morir el seu pare [el 1927] i hi va haver un canvi polític a l’Uruguai, la família ho va perdre pràcticament tot i ella es va convertir en la principal font d’ingressos de la família”, explica Roig.

“Com es pot dir que la dona no ha lluitat i que necessita una època, llargs anys de República, per demostrar la seva capacitat? I per què no els homes? Per què l’home, amb l’arribada de la República, ha de tenir els seus drets i s’han de posar en quarantena els de la dona?”, va dir Clara Campoamor en el seu discurs a les Corts Generals l’1 d’octubre del 1931. Campoamor havia estat elegida diputada el 28 de juny d’aquell any, tot i que les dones no podien votar. Aquell 1 d’octubre va haver de defensar el vot femení enfront de les altres dues úniques dones diputades, Victoria Kent i Margarita Nelken, que no estaven d’acord que les dones votessin perquè consideraven que la majoria d’espanyoles no estaven capacitades per fer-ho. Opinaven que estaven massa influïdes per l’Església. “Campoamor va haver d’aguantar tota mena d’insults dels diputats”, diu Martín.

Entre les dones de l’exposició hi ha Alba Roballo (1909-1996), que va ser la primera ministra dona de l’Uruguai i de l’Amèrica Llatina; l’escriptora i periodista catalana Rosa Maria Arquimbau (1909-1992); la sindicalista i pedagoga uruguaiana María Collado (1884-1942), i la pedagoga Francesca Bonnemaison (1872-1949). Totes elles van lluitar pel sufragi universal, que a Espanya no es va aprovar fins a l’octubre del 1931. Malgrat tot, les dones no van poder votar fins al 1933 perquè els polítics van argumentar que no tenien el cens acabat. “En realitat no hi havia voluntat política”, diu Martín. L’exposició viatjarà a l’Uruguai a partir del febrer.