'Summer of soul': el Woodstock negre que va dormir 50 anys en un soterrani

BarcelonaNo hi deu haver gaire gent amb un coneixement tan profund de la cultura musical afroamericana com el de Questlove (Amir Thompson), bateria i líder de la banda de hip hop The Roots i divulgador de música negra. Però ni tan sols ell havia sentit a parlar d'un festival gratuït celebrat a Harlem a finals dels 60 amb els millors artistes de música negra de l'època. Quan dos productors hi van contactar per dir-li que tenien 40 hores d'imatges dels concerts, Questlove es va mostrar escèptic, sobretot perquè una cerca ràpida a Internet no va revelar informació sobre aquella mena de Woodstock negre. I, tanmateix, era veritat: el material contenia actuacions increïbles de Stevie Wonder, Nina Simone i Sly & the Family Stone. Una pàgina capital de la història de la música que portava 50 anys oblidada en un soterrani sense que a ningú li importés. Questlove va sentir com si hagués trobat l'arca perduda del soul.

Ara, la revelació l'experimenten els espectadors de Summer of soul, el film premiat a Sundance (millor documental i premi del públic) que Questlove ha dirigit a partir d'aquelles cintes i que reescriu el cànon del documental musical amb un dels film concerts més vibrants i exuberants mai filmats, un cas similar al d'un altre tresor del soul rescatat en els últims anys, el documental Amazing grace sobre un concert inèdit d'Aretha Franklin. No es tracta de troballes anecdòtiques per a fanàtics del soul, sinó la confirmació d'una veritat històrica àmpliament acceptada però poc documentada: l'aclaparador domini escènic dels músics negres en l'època més gloriosa del pop nord-americà.

Disponible a Disney+ –i en alguns cinemes, on el públic acaba aplaudint les actuacions–, el documental fa una selecció inapel·lable de moments del festival: un Stevie Wonder pletòric fent un solo de bateria, Sly Stone trencant els esquemes del públic amb el soul contracultura i psicodèlic de la Costa Oest o el més emocionant de tots, la reina del gòspel Mahalia Jackson cantant l'himne Precious lord a duo amb una joveneta Mavis Staple que en les entrevistes del documental recorda que “compartir el micro amb la Mahalia segueix sent per a mi l'honor més gran que he tingut mai”.

També hi ha espai per a rareses com la versió dels Fifth Dimension de l'Age of Aquarious del musical Hair o actuacions d'estrelles de la música llatina com Ray Barretto o Mongo Santamaria fusionant el jazz i els ritmes afrocaribenys en el Watermelon man de Herbie Hancock. La selecció funciona en realitat com una secció transversal de la música negra que travessa tots els seus estils, des del blues del gran B.B. King al gòspel dels Edwin Hawkins Singers o el so Motown de l'ex Temptations David Ruffin o Gladys Knight, que trenca tots els protocols acomiadant-se amb el puny alçat en un gest molt Black Power.

Presa de consciència

Perquè igual que al Woodstock blanc, que es va celebrar aquell mateix estiu a només 160 quilòmetres de Harlem, el festival va fer de caixa de ressonància dels canvis de la societat i, especialment, de la presa de consciència de la població afroamericana. De fet, la iniciativa del festival va partir de l'ajuntament de la ciutat com a gest per evitar aldarulls i protestes que havien tingut lloc al barri l'any anterior en resposta als assassinats de Martin Luther King i Bobby Kennedy. Amb la Guerra de Vietnam en ple auge i les files de l'exèrcit plenes a vessar de reclutes afroamericans, la comunitat negra estava en peu de guerra. Pel festival de Harlem van passar activistes com Jesse Jackson, però també un polític blanc, l'alcalde de Nova York John Lindsay, un republicà liberal popular als barris negres de la ciutat. “El nostre soul brother d'ulls blaus”, com el presenta el promotor Tony Lawrence, va ser un dels pocs blancs que es van deixar caure pel festival, on el públic era d'aclaparadora majoria negra. Un públic més aviat indiferent a l'arribada de l'home a la Lluna i més preocupat per la pobresa dels seus barris i l'impacte de la droga i l'atur en la joventut.

Aquest pòsit sociocultural pren forma, de fet, en l'actuació més explosiva i política del festival, la de Nina Simone, que amb el seu To be young, gifted and black resumeix l'experiència amarga de la dona negra als Estats Units dels 60 i acaba llegint un poema de reivindicació de la negritud i l'orgull de raça. Tot plegat, massa explícit per a la televisió, que hauria preferit revoltes i aldarulls en lloc d'una cívica expressió de la lluita per la dignitat d'un poble oprimit. “El vaig intentar vendre com el Woodstock negre –diu el productor que va filmar el material–, però a ningú li interessava res que fos negre ni que tingués lloc a Harlem”.