La vida, la lluita i la tragèdia de Christopher Reeve

SitgesQue Christopher Reeve és un dels nostres per als aficionats del Festival de Sitges ha quedat clar abans de la projecció d’aquest divendres de Super/man: La historia de Christopher Reeve, quan l’actor Dafnis Balduz ha presentat el documental afirmant que Reeve va interpretar Superman “en tres ocasions” i el públic de la sessió, participatiu com sempre, ha corregit el presentador amb crits de “quatre vegades!”. Però l’estima per Reeve no és exclusiva dels aficionats al fantàstic: molta gent s’estimava aquell actor que va fer creure el món que “un home podia volar”, tant abans com després de l’accident d’equitació que el va deixar tetraplègic.

La de Christopher Reeve (1952-2004) és una història tràgica i tocada de per la ironia còsmica (el superhome reduït a la mínima existència física) que el documental d'Ian Bonhôte i Peter Ettedgui explica amb una innegable capacitat per emocionar, fins i tot quan el to general i moltes decisions narratives freguen la pornografia sentimental. Tant és: la tragèdia personal de Reeve i la seva família és tan absoluta, i empatitzar-hi tan inevitable, que les llàgrimes acaben brollant entre el públic: va passar al Festival de Sundance, on es va estrenar la pel·lícula, i també aquest divendres a Sitges. De fet, ja va passar als Oscars de 1996, quan Reeve va reaparèixer en cadira de rodes un any després de l’accident. I no seria estrany que el nom de Reeve tornés a sonar als Oscars: Super/man: La historia de Christopher Reeve és una de les favorites en la categoria de millor documental.

Les dues vides de l’heroi

La pel·lícula estructura intel·ligentment la història de Reeve de manera que es narren en paral·lel les seves dues vides: com a gran estrella de Hollywood encasellada en un sol paper emblemàtic i com a víctima d’una lesió que s’adapta a la nova realitat. L’estructura té un objectiu clar: evidenciar el paral·lelisme entre l'heroïcitat del superheroi interpretat per Reeve i la del mateix actor quan, tetraplègic, va entregar-se a la lluita per recuperar-se i va crear una fundació per a la investigació de la lesió de medul·la espinal que va recaptar milions de dòlars i va influir en la política nord-americana: una llei aprovada per Obama el 2009 porta el nom de Reeve i la seva dona, Dana.

Cal dir que hi ha moments en què el film pren un registre quasi publicitari al parlar de les fites de la fundació creada per Reeve, al capdavant de la qual ara hi ha els fills de l’actor, que són productors del documental. Però també hi ha material sucós, com els records de Jeff Daniels sobre com un jove William Hurt advertia el seu col·lega Reeve que interpretar Superman significava “vendre’s” –anys després Hurt va treballar a films de Marvel–; les anècdotes sobre el càsting de Superman, al qual van presentar-se des de Neil Diamond a Arnold Schwarzenegger; o la influència negativa del pare de l’actor, un estricte escriptor, poeta i acadèmic que va encetar una ampolla de xampany per celebrar el càsting del seu fill a Superman només perquè es pensava que es tractava de l’obra de George Bernard Shaw Man and superman.

El documental recull testimonis d’una gran potència emocional. Quan l’actor va recobrar la lucidesa després de l’accident i va veure l’abast de la lesió –ni tan sols podia respirar per si mateix–, va dir-li a la dona que potser valia més que el deixessin “marxar”. “Només t’ho diré una vegada: et donaré suport en totes les decisions que prenguis, però tu encara ets tu, i t’estimo”, li va respondre ella, i Reeve citava aquesta frase com la seva “raó per viure”. L’altra cara d’aquest moment és quan al documental un fill de l’actor llegeix una pàgina del diari de la seva mare que descriu la frustració i la solitud de la seva existència.

I resulta colpidor tot el que es refereix a la relació entre Reeve i el seu millor amic des dels temps en què estudiaven a Julliard, Robin Williams, basada en l’humor caòtic del còmic però plena de tendresa. La primera vegada que va visitar el seu amic després de l’accident, Williams es va fer passar per un proctòleg rus que el venia a examinar, i cada aniversari de l’accident convidava un xef a casa de l’actor i organitzava una gran festa. Glenn Close, amiga de tots dos, afirma que Williams no es va recuperar mai de la mort del seu amic el 2004: “Si el Chris encara fos viu, el Robin també ho estaria”.