El ‘Superalmirall’ que ens va envair

PalmaSe’l considera l’almirall per excel·lència de la Corona d’Aragó, en una època, el segle XIII, en què aquesta era la primera potència de la Mediterrània. És un heroi mític de l’àmbit català, comparable a Jaume I o Guifré el Pilós. Roger de Llúria va servir cinc reis i en va trair dos d’ells, es va fer famós per la seva crueltat i fou un enemic manifest de Jaume II, participant en la presa de Mallorca i Menorca, fins al punt que el rei es va venjar d’ell quan ja era mort. El recordam quan es compleixen 775 anys de la seva probable data de naixement, el 17 de gener del 1250, i ho feim seguint els estudis de Maria Teresa Ferrer, Guillem Morro, Cosme Parpal, Ramon Rosselló Vaquer, Cesàreo Fernández Duro i Francesco Giunta, i amb la col·laboració de Jaume Sastre Moll.

Per començar, ni era català, ni es deia exactament Roger de Llúria. El nom original seria Ruggiero di Loria, si bé també se l’esmenta com a Lauria, Luria i Del Oria. Pel que fa al lloc de naixement, no queda clar si va ser a Lauria, a la Basilicata, o a Scalea, a Calàbria, totes dues regions de Nàpols, al sud d’Itàlia. Tampoc no és segura la data. Quant a ‘gran’ almirall, sembla que era més aviat baix d’alçada.

Aleshores els territoris del sud d’Itàlia encara no formaven part de la Corona d’Aragó, sobre la qual governava Jaume I. Ruggiero, llavors un al·lotet de dotze anys, va acompanyar la mare, Bella d’Amichi, que formava part del seguici de Constança, filla del rei Manfred de Sicília, quan aquesta va venir a casar-se el 1262 amb el fill major del Conqueridor, el futur Pere el Gran. Des de llavors el napolità va quedar a la Cort de Barcelona, molt lligat a aquest príncep, que el va armar cavaller i a qui va acompanyar en una visita d’aquest a Toledo i Madrid, al regne de Castella, el 1269.

Entre tots dos sembla que es va generar una bona amistat, que donaria els fruits en convertir-se Pere en sobirà d’Aragó, València i Catalunya, mentre que el seu germà Jaume (II) rebia les Illes i el Rosselló. Segons Ferrer, a Llúria se li confiaren missions diplomàtiques, però sense gaire èxit. Semblava que això de convèncer amb bones paraules no era la seva especialitat. També se li encarregaren tasques de govern, com a procurador general de València.

L’oportunitat de la seva vida se li va presentar quan els sicilians es revoltaren el 1282 contra els Anjou, que s’havien apoderat de Sicília i Nàpols, i cridaren perquè els ajudàs Pere el Gran, el gendre del seu antic monarca Manfred. És l’episodi conegut com a ‘Vespres Sicilians’. L’expedició va partir de Maó, tot i que Menorca encara estava sota domini islàmic i teòric vassallatge de Jaume II de Mallorca, germà de Pere. I va disposar d’una important aportació mallorquina, tant en vaixells com en soldats i queviures; a canvi, esperaven veure’s afavorits en l’accés al mercat sicilià.

Les dues traïcions de l’almirall

L’armada catalana la comandava un fill bastard del rei, Jaume. Però va desobeir les ordres, així que el pare el va destituir i va designar com a nou almirall el seu vell amic Ruggiero. Tot d’una es va veure que l’havia encertada: el 1283 Llúria va obtenir la victòria en aigües de Malta. L’any següent va tornar a derrotar els Anjou i va agafar presoner el seu príncep hereu, Carles el Coix.

Ara bé: Sicília era un feu de l’Església, i el papa s’ho va prendre tan malament que excomunicà Pere i atorgà els dominis al rei de França, Felip l’Ardit. Jaume de Mallorca ho tenia molt cru: o traïa el germà i deixava passar els francesos pels seus territoris del Pirineu, o desobeïa el papa. Optà pel primer: tanmateix, tots dos germans no es duien gaire bé. Però l’expedició fou un fracàs. No només per terra, sinó també per mar: Llúria, un altre pic, derrotà l’enemic. Segons el seu biògraf Antoni J. Planells, posseïa “una capacitat inaudita per dirigir una flota de vaixells com si fos la coreografia d’un grup de ballet” i “dominava tant l’art de les operacions navals com la logística i els estratagemes del combat”.

Ara, Jaume de Mallorca s’havia convertit en un traïdor. Així que Pere el Gran va decidir apoderar-se de Mallorca. I, per descomptat, va ser l’infal·lible almirall a qui va enviar a envair l’illa, a les ordres del seu fill gran i hereu, Alfons. Objectiu que va aconseguir, sense gaire resistència dels illencs, tot s’ha de dir. Poc més tard, el novembre del 1285, moria Pere: Alfons era el nou rei –Alfons el Franc– i, a Mallorca estant, va honorar Llúria com a almirall d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca. És a dir: de tots els territoris, una mena de ‘superalmirall’.

Els assumptes de Mallorca

L’ambició del nou monarca anava més enllà i decidí apoderar-se també de la veïna Menorca, encara islàmica. I, com us podeu imaginar, una altra vegada va recórrer als bons serveis de Roger. L’almirall va dur a terme allò que avui diríem un reconeixement acurat de les costes de les Balears. A continuació, amb una part de l’esquadra, va recórrer el litoral d’al-Àndalus i del nord d’Àfrica per evitar que als menorquins els poguessin arribar reforços d’altres territoris islàmics, i bloquejà els vaixells provençals, que eren aliats del destronat Jaume II, per impedir que pogués acudir en ajuda dels seus vassalls. El 1288, quan Alfons ja havia tornat a Catalunya, l’almirall encara devia ser a les Illes: consta una carta seva al rei, informant-lo dels “assumptes de Mallorca”.

Però Alfons va morir poc més tard, el 1291, i el nou monarca, el seu germà Jaume el Just, es va voler reconciliar amb tothom: amb els cosins de Mallorca, amb el papa i amb els francesos. El preu –sempre hi ha un preu– era tornar Sicília als Anjou. Ara bé, estava claríssim que els sicilians no els podien veure ni en pintura: una altra vegada es revoltaren, i proclamaren rei un tercer fill de Pere el Gran, Frederic. Tampoc Roger no hi va ser d’acord: va trencar la seva fidelitat a Jaume el Just, i es va passar al bàndol de Frederic.

En tot cas, la bona entesa entre tots dos no va durar gaire. Per segon pic, Llúria va decidir canviar de senyor, tornant al servei del Just. I ara va fer la guerra contra Frederic, amb la paradoxa, com subratlla Ferrer, de prendre-li possessions que abans havia conquerit per a ell. Frederic, amb un emprenyament certament justificat, va fer decapitar un nebot de l’almirall, i aquest es va venjar amb una nova victòria llampant sobre aquest que ara s’havia tornat el seu enemic. Oncle i nebot s’havien dedicat, al llarg d’un parell d’anys, a dur a terme ràtzies al nord d’Àfrica, fent un bon negoci amb la venda de captius.

L’escenari de les actuacions del nostre ‘heroi’ no fou només el Mediterrani occidental. El 1293 dugué la guerra al decadent Imperi Bizantí, com a càstig per no haver respectat l’emperador Andrònic els pactes signats amb la Corona d’Aragó. L’objectiu, claríssim, era aconseguir uns bons ingressos –fer caixa– amb el botí i amb el rescat dels presoners. Segons l’historiador naval Camillo Manfroni, Llúria “volia mantenir l’exèrcit a costa dels pobres grecs, com abans ho havia fet a costa dels pobres berbers”. La jugada li sortí bé només a mitges, perquè una part dels guanys es van haver de destinar a indemnitzar els mercaders catalans, que patiren les lògiques represàlies de l’emperador.

El gran almirall va passar els darrers anys de la seva vida a les possessions al Regne de València que li havien atorgat pels seus serveis a la Corona –juntament amb l’illa de Djerba, a Tunísia, que ell havia conquerit. Si bé tampoc no va poder descansar tranquil, ja que encara va haver de defensar una de les seves viles, Cocentaina, assetjada pels sarraïns. Va morir el gener del 1305 i, d’acord amb les darreres voluntats, fou sepultat al monestir de Santes Creus, als peus del vell amic Pere el Gran, a terra i amb una senzilla llosa. De fet, els ossos que hi ha en aquesta tomba no són seus: no se sap què se n’ha estat, de les seves restes.

Però, mentrestant, Jaume II de Mallorca havia recuperat les Illes, gràcies a l’esperit conciliador de Jaume el Just. I així va tenir l’oportunitat de venjar-se’n post mortem. Només dos mesos més tard, col·locà sobre sobirania reial unes possessions de Llúria a Menorca, ja que mancaven dels corresponents títols reials –els seus. Eren les alqueries de Linàrig i Granada, i un rafal, al terme del castell de Santa Àgueda. Aquestes les havia deixades l’almirall en el testament als monjos de Santes Creus, que es varen haver de resignar que el monarca mallorquí les vengués, si bé, lògicament, li’n reclamaren la part. Jaume II havia aconseguit el seu objectiu: esborrar de les Illes el rastre del gran almirall que tant de mal li havia fet.