Superba, memorable, Vicky Luengo

Una de cada tres dones ha patit alguna mena d’assetjament sexual. Ho diu la Tessa, una jove advocada que es dedica sobretot a defensar acusats d’abusos sexuals. Una dona a qui el món se li gira quan es converteix en víctima.

"Alguna cosa caldrà fer-hi", diu una superba Vicky Luengo –que precisament ha abandonat el diminutiu en el seu nom artístic en aquest muntatge, en què està gegant–. El monòleg de la dramaturga australiana radicada a Londres Suzie Miller ha estat unànimement aplaudit allà on s’ha estrenat, com ara al Poliorama, en aquesta proposta ben dirigida per Juan Carlos Fisher. Quan, després de les citades paraules, s'apaguen els focus, tots els espectadors s’aixequen impel·lits per un ressort emocional implacable que connecta amb la tragèdia de la protagonista i amb tantes tragèdies quotidianes d’aquest ordre.

La interpretació de Luengo és memorable, però és que el tema no està ni molt menys resolt, tot i la millora establerta per la discutida llei del només sí és sí sobre el consentiment en les relacions sexuals. I és que la llei l'interpreten els jutges que o bé van a remolc de la lletra de la llei o bé l'interpreten de manera tan dislocada com la de l’Audiència Provincial de Lleó, que recentment considerava la cultura gitana un atenuant de l’agressió continuada a una menor. Alguna cosa caldrà fer-hi... amb aquests jutges. I no només amb ells sinó també amb el jurat que jutja l'agressor de la Tessa.

Prima facie, expressió jurídica que indica que després d'un examen inicial hi ha prou proves per procedir a un judici, segueix l’esquema de les pel·lícules o sèries judicials sense oblidar cap dels elements que eleven el dramatisme. La Tessa és una jove triomfadora procedent d’una família molt humil que explica el com i el què de la seva vida i de les argúcies legals amb les quals ha treballat per defensar els seus clients. Una llarga introducció amb un ritme frenètic i un monòton registre de simpatia que, òbviament, es trenca. Luengo plora i s’emociona. Viu la perplexitat, el dolor de les víctimes, que s’estén per la platea. Un èxit merescut. Val la pena.

Ah!, sàpiguen que és en castellà, un fet cada cop més present a la nostra cartellera teatral i en teatres molt ben subvencionats.