El superheroi adolescent de Marvel lluita contra la postveritat durant un viatge escolar per Europa

Direcció: Jon Watts. Guió: Chris McKenna i Erik Sommers. 130 min. Estats Units (2019). Amb Tom Holland, Samuel L. Jackson, Zendaya i Jake Gyllenhaal.

El drama ha durat poc, al Marvel Cinematic Universe. Quan encara hi ha uns quants milions de persones plorant el desenllaç de 'Vengadores: Endgame', 'Spider-Man: lejos de casa' arrenca enfotent-se simpàticament dels personatges caiguts en la batalla còsmica que vam presenciar fa dos mesos i mig. Més endavant, la pel·lícula trobarà una manera més articulada de relacionar-se amb el llegat superheroic, però la introducció desmitificadora serveix per recordar-nos que l’Home Aranya ocupa una parcel·la particularment lleugera en l’entramat fílmic marvelià, sobretot des que Tom Holland ha convertit Peter Parker en heroi adolescent, aleví de Tony Stark - Iron Man.

La idea de tenir una de les creacions més emblemàtiques de Stan Lee a l’ombra d’altres personatges pot semblar incoherent, però s’ha revelat com una de les jugades més intel·ligents de Marvel, ja que crea un reflex espectacularitzat de la generació que ha crescut amb les aventures dels Venjadors i companyia: aquest Parker no és (només) un referent a admirar, sinó una criatura en plena metamorfosi i que, per tant, convida a la identificació adolescent. Com els espectadors, Spidey també se sent orfe després de la desaparició d’Iron Man, la imatge del qual el persegueix, literalment, com una icona pop de la justícia que recorda a Parker la tasca que el seu mentor li ha confiat.

Veiem, doncs, que la narrativa de Spider-Man segueix gravitant al voltant de la màxima que tancava la seva primera aventura a les vinyetes: “Un gran poder comporta una gran responsabilitat”. I si a l’anterior 'Spider-Man: Homecoming' el personatge estava ansiós per topar amb l’acció, 'Lejos de casa' el mostra aclaparat, amb ganes de desar les teranyines i gaudir d’un viatge escolar per Europa, on espera tenir ocasió de declarar-se a MJ (Zendaya, perfeccionant el registre que permet veure la fragilitat sota la cuirassa del sarcasme). La pel·lícula sembla que també vol fugir d’estudi i aparcar el rebombori i els efectes especials intrínsecs al gènere per esdevenir una comèdia romàntica juvenil. I tot i que el registre li escau, desplegant anhels entranyables i gags afortunats, la història és cridada a l’ordre per Nick Fury (Samuel L. Jackson), que pràcticament segresta Spider-Man perquè s’enfronti a una amenaça aparentment arribada d’una altra dimensió que, en un gir inesperat només per a aquells no familiaritzats amb el pintoresc catàleg d’enemics de Spider-Man, resulta ser un hiperbòlic engranatge de 'fake news' que pretén aprofitar-se de la necessitat del món per la posada en escena de relats superheroics; un gest polític enginyós que bé podria portar incorporada una autocrítica (inconscient?) de com Marvel ha acabat monopolitzant el llenguatge de l’entreteniment audiovisual contemporani.