Una superproducció per a un supermite: Dido i Enees tornen al Liceu

BarcelonaLa reina Dido i l'heroi Enees al cim de dos pilars, convertits en dues escultures grecoromanes de pedra daurada. Als seus peus, a la terra, s'hi arremolinen totes les emocions que no poden expressar aquests dos mites-deus. Bellesa i contundència. La posada en escena que ha fet la coreògrafa Blanca Li de l'òpera barroca Dido & Aeneas,de Henry Purcell, està cridada a ser un dels grans esdeveniments de la temporada al Gran Teatre del Liceu, on es podrà veure en cinc funcions, del 17 al 22 de juny. Però no només per l'escenificació, esclar, sinó també per tenir a la direcció musical un dels pares del moviment historicista William Christie i la formació de cor i orquestra Les Arts Florissants. Com diu el director del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, Christie conforma "la santíssima trinitat" de la música antiga europea amb els altres dos directors que han actuat i actuaran a la casa aquest final de curs, René Jacobs (Orfeo ed Euridice) i Jordi Savall (L'incoronazione de Poppea, al juliol). Christie li tornava la floreta: "Hi ha directors de cases d'òpera que es pensen que la música comença amb Nabucco el 1840 i, en canvi, el Víctor és un director estrany i un gran defensor de la música dels segles XVII i XVIII".

El director d'orquestra se sorprenia al saber, aquest dijous, que Dido & Aeneas només s'ha vist una única vegada al Liceu en tota la seva història, i fa mig segle, el 1956, quan es va representar amb una coreografia de Joan Magrinyà. "La dansa sempre ha estat vinculada a l'òpera, per això diem que és l'obra d'art total. Per tant, és lògic i a més històricament fidel fer Dido & Aeneas amb dansa, i amb la Blanca, a sobre, és divertit", deia un William Christie "feliç", que ha tornat a aquesta partitura sovint durant els seus 60 anys de carrera. "És l'òpera més curta i més representativa de la música antiga", afegia. El muntatge dura 75 minuts. El Liceu va ser qui va impulsar aquest projecte, coproduït amb els Teatres del Canal de Madrid que dirigeix Blanca Li, el Théâtre Impérial de Compiègne i el Château de Versailles Spectacles, els tres llocs on ja s'ha vist al llarg del 2023. De manera que arriba rodat, amb la mezzo Kate Lindsey com a debutant en el paper de Dido i amb el baríton Renato Dolcini repetint en el doble paper d'Enees i Fetillera.

Blanca Li fa una aposta arriscada per explicar la tragèdia de la reina de Cartago i l'heroi troià. Per donar presència expressiva a la dansa col·loca els tres cantants lírics en uns pilars estàtics. "Els cantants són com divinitats i s'encarreguen de la narració, i pel món terrestre hi ha els ballarins que tradueixen les emocions del que s'explica en el cant", resumia la coreògrafa. Així la dansa es despulla de la necessitat de ser narrativa i expressa el que senten els protagonistes; l'amor, el desamor, l'alegria, el sexe, la tragèdia, la mort. I tot això surt d'un lloc concret: el diafragma dels ballarins. "Volia que tot el que expressin, ho sentin. Això crea un llenguatge corporal molt particular", deia Li. L'artista Evi Keller és la responsable del resultat estètic de les escultures, sobretot basat en un joc de llums i capes que pot fer aparèixer i desaparèixer els personatges.

Desig i poder

Basat en la història que havia relatat Virgili a L'Eneida i després Christopher Marlowe a l'obra Dido, reina de Cartago, l'òpera Dido & Aeneas descriu l'amor tràgic de la reina i l'heroi, que són separats pels déus i el destí. Per a Garcia de Gomar, l'obra tracta de "la incapacitat de controlar una passió que arriba al suïcidi". Però els dos cantants hi veuen més una qüestió de poder que de sentiments. "Enees potser està enamorat, però és un heroi i, per tant, té ambicions, com tots els herois. Potser tampoc volia deixar el seu poder per ser l'home de...", apunta Dolcini. "Dido també pensa que, enamorant-se, pot perdre el poder i el respecte de la gent, i és un plantejament interessant des de la perspectiva femenina", opina Lindsey. "Com a líder, estan en un pedestal, però a l'obra fàcilment pots veure també el seu aïllament", diu. Els dos artistes estaran literalment lligats a un suport que els immobilitza, cosa que també pot tenir un sentit metafòric: "A la vida tots tenim restriccions, fins i tot si ets rei o reina. És un constant estira-i-arronsa entre voler i poder, desig i llibertat, ho tens tot i, en canvi, tens moltes limitacions", reflexiona la mezzosoprano. Renato Dolcini assegura que el tram final de l'espectacle "et trenca el cor": "La coreografia posa en escena el que sempre havia sentit dins el meu cap. Ara per fi ho podrem veure".