‘Suro’: les turbulències morals de dos 'pixapins' en un 'thriller' neorural

Suro, el debut de Mikel Gurrea, posseeix les virtuts i les flaqueses d’una òpera prima. És un thriller ambiciós i alhora excessiu, arriscat i també previsible, a la recerca d’un cert control narratiu, però, curiosament, més interessant quan aposta per les fugues inesperades, les rimes visuals i les sortides de to.

Com moltes òperes primes recents, Suro s’emmarca en la tendència neorural del cinema postpandèmic, dins d’una destacada onada de noves veus que busquen explicar les tensions de la contemporaneïtat lluny de les grans ciutats. Gurrea en desplega unes quantes: relacions de poder, masclisme, racisme, explotació laboral i esgotament de l’entorn natural conformen el gruix de les turbulències íntimes, socials i globals que, de mica en mica, van esquerdant la relació dels protagonistes, l’Helena i l’Ivan, una parella d'arquitectes urbanites interpretats per Vicky Luengo i Pol López que marxen al camp per reprendre el negoci de sureres del mas que ha heretat ella.

No és cap sorpresa avançar que la simfonia dual de la parella acabarà en un crit desassossegant. Gurrea observa l’esfondrament dels protagonistes a cop de destral narratiu i apostant per un arc dramàtic on les actituds egoistes i les males decisions van acumulant-se in crescendo, fins que la situació es torna insuportable i explota. De vegades, els personatges semblen massa determinats per les seves trinxeres emocionals, en una dinàmica tòxica forçada que, d’altra banda, funciona gràcies a la bona química entre Luengo i López, que supleix els buits de versemblança. De la mateixa manera, la història sembla atrapada en certes convencions –és inevitable la comparació amb Perros de paja, de Sam Peckinpah–. Però fins i tot amb les seves irregularitats, Suro convenç i confirma un present i un futur cinematogràfic esperançador.