Surt a la llum un poema inèdit de Josep Palau i Fabre

BarcelonaLa primera versió de La sabata de Josep Palau i Fabre amagava, fins ara, un poema inèdit escrit al revers del manuscrit. Es tracta d’ Elegia del cinema mut, un text breu que el filòleg i comissari de l’Any Palau i Fabre, Manuel Guerrero, va descobrir per casualitat. Mentre preparava un cicle sobre l’escriptor que comença dimarts a la Filmoteca, Guerrero remenava l’arxiu de la Fundació Palau per trobar material del poeta, dramaturg i assagista que expliqués la seva relació amb el setè art. Va ser així com es va adonar que Palau i Fabre havia aprofitat el dors del document amb la primera versió de La sabata per escriure-hi Elegia del cinema mut.

“És un poema breu, de set versos, que parla de la mudesa del cinema i de la mudesa del poeta”, explica Guerrero, que situa el text en les primeres etapes creatives de Palau i Fabre. Segons el filòleg, la peça és “una elegia al poeta adolescent i a les obres d’aprenentatge”. Amb tot, Palau i Fabre el va descartar d’entre els poemes que formen la seva obra completa, publicada el 2005 a Galaxia Gutenberg. Tampoc el va incloure en cap de les versions de L’aprenent de poeta. La decisió, diu Guerrero, respon al fet que Elegia del cinema mut pertany a “una etapa vital i creativa ja superada”. Això, però, no li resta valor, sinó que serveix “per entendre com va evolucionar Palau i Fabre i com van canviar els aspectes poètics que ell considerava importants”.

La nuesa i la solitud de ‘La sabata’

No és casual que Elegia del cinema mut estigui escrita al mateix full que la primera versió de La sabata, un document que data del 21 de març del 1943. Guerrero apunta que les dues obres tenen vincles evidents, com ara que comparteixen la imatge i la nuesa com a idees clau. En el poema inèdit, Palau i Fabre diu que la força de les imatges cinematogràfiques el deixa sense paraules: “Quina força, quin pes, em cloïa la boca? / Jo apareixia sol i nu en el meu llenç / explicat en imatges”.

“El cinema no solament li provoca la mudesa sinó també la seva nuesa. El poeta amb la boca closa apareix sol i nu a la pantalla”, analitza Guerrero. La solitud i la nuesa també ressonen a La sabata, un dels seus poemes més emblemàtics i que va donar-se a conèixer, sobretot, després d’escandalitzar els cercles socials més conservadors durant la postguerra.

“Puix que l’home no plora / pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol”, escriu el poeta a La sabata, on confessa que ha donat el seu cor “a una dona barata”. Per a Guerrero, aquesta expressió indica que “ja no li interessen ni les actrius de cinema mut ni les dones del seu entorn, perquè vol sexe i només el troba en braços d’una prostituta”. Seria, per tant, una composició posterior a l’ Elegia del cinema mut i que denota com el poeta deixa enrere la idealització de tot el que forma part de l’univers cinematogràfic. De fet, el manuscrit de La sabata indica que Palau i Fabre tenia primer dues opcions diferents com a títol, Imatge i Nuditat, que després va acabar tatxant. “No hi ha gaires versions més de La sabata, que de seguida va quedar fixat amb aquest nou títol”, diu Guerrero. Tot i això, es desconeix d’on va sorgir la imatge poètica de la vella sabata a les escombraries que dona nom a la composició.

Existeix una segona versió, també inèdita i guardada a l’arxiu de la Fundació Palau, d’ Elegia del cinema mut. Es tracta d’un poema més llarg, amb un text molt diferent del de la primera peça. En aquest cas “s’identifica clarament a quin cinema mut feia referència Palau i Fabre i com la visió d’actrius com Gloria Swanson i Anna May Wong li encenia el desig amorós i sexual”, exposa Guerrero, que assenyala que el material encara per publicar del poeta és considerable i que no només inclou poemes, sinó també assajos i obres de teatre en francès. “S’està preparant un llibre amb material inèdit de l’època d’aprenentatge”, avança el comissari, que defensa que publicar tots aquests documents “és d’interès, sobretot, per als lectors de Palau i Fabre”.

13 experiments poètics sobre Palau i Fabre

Els poemes de Josep Palau i Fabre se sotmeten als experiments de 13 creadors de diferents disciplines que interpreten, a la seva manera, 13 composicions del poeta. El resultat és l’exposició Jo soc el meu propi experiment, comissariada per l’escriptor Julià Guillamon i que es pot visitar a la Fundació Palau fins al 5 d’octubre. Ignasi Aballí, Laura Ginés, Llamazares & Pomés, Núria Martínez-Vernis i Manel Ollé són alguns dels artistes que participen en aquesta proposta, que el març de l’any vinent s’instal·larà al Palau Robert de Barcelona.

La Filmoteca traça el vincle del poeta amb el cinema

La relació de Josep Palau i Fabre amb el cinema va ser íntima i canviant. Espectador apassionat des de ben jove, el poeta va estudiar cinema a l’Institut des Hautes Études Cinématographiques a París el 1950 i, després, va participar en nombrosos films com a actor o figurant. “Com que se li havia acabat la beca del govern francès, buscava feina de qualsevol cosa”, explica Manuel Guerrero, que assenyala que el poeta va aparèixer en films com El salari de la por, d’Henri Georges Clouzot.

Però el vincle entre Palau i Fabre i el setè art va més enllà de la interpretació. A partir dels anys 50 va començar a escriure assajos sobre el cinema i, després, va explorar el camp del guió. Alguns d’aquests escrits es podran veure, des de dimarts vinent i fins al 25 de juny, a la mostra Josep Palau i Fabre i el cinema a la Filmoteca. Entre els textos de l’exposició n’hi ha tres d’inèdits: el poema Elegia del cinema mut i els assajos Concepte del cinema, del 1951,i L’essència del cinema, del 1965. En aquests últims, l’escriptor reflexiona sobre la concepció de cinema. A l’últim text, Palau i Fabre hi expressa les impressions sobre el cinema català: “Només podem triomfar o sobreviure a base de la qualitat o la intensitat”.

Palau i Fabre només va dirigir una única pel·lícula, el documental Picasso a Catalunya (1976), que forma part d’un cicle que complementa l’exposició i que inclou la projecció del film La reina Cristina de Suècia, tres curtmetratges d’Isaki Lacuesta, Pere Vilà i Martí Rom, i una entrevista del 1993 al poeta. El cicle es tancarà amb el documental Vides de Palau i Fabre.

L’Alquimista guiarà el festival Poesia i +

Josep Palau i Fabre va crear el festival Poesia i + per “donar veu a joves poetes i tenir un espai on escoltar-los”, indica Manuel Guerrero. Era el 2005 i feia just tres anys que havia posat en marxa la Fundació Palau. Poc després, el 2008, Palau i Fabre va morir i el festival de poesia es va convertir en part del seu llegat.

Per això la 12a edició, que tindrà lloc del 6 al 16 de juliol en diversos municipis del Maresme, estarà dedicada íntegrament a Palau i Fabre i orbitarà al voltant de la figura de l’Alquimista. “Hi haurà recitals per retre-li homenatge i espectacles nous dedicats a ell, com ara la lectura dramatitzadad’ Estimat Picasso a càrrec dels actors Lluís Homar i Clara Segura, que recordarà la relació entre els dos artistes i les anècdotes que van viure junts”, avança Guerrero. Entre les veus poètiques que passaran pel festival hi ha Albert Balasch, Víctor Obiols, Hilari de Cara, Sònia Moll, Vicenç Altaió, Maria Sevilla, Guim Valls i Fadwa Souleimane.

Però l’essència del Poesia i + consisteix a “enllaçar la poesia amb altres arts”, assegura Guerrero, de manera que també serà l’escenari d’obres de teatre, propostes gastronòmiques i concerts. Les cançons de Roger Mas, Coetus i Pau Riba, Nico Roig, Cabo San Roque, Bikimel i Rosalía i Refree ompliran aquesta part del festival, que està dirigit per Mireia Calafell, Martí Sales i Pere Alameda. Per arrodonir l’homenatge a Palau i Fabre, l’edició d’enguany està encapçalada per un dels seus versos més cèlebres: “Jo em donaria a qui em volgués”.