Demi Moore protagonitza l'experiència cinematogràfica més extrema de la temporada

Què estaries disposada a fer per tornar a ser jove? A la pel·lícula fenomen d'aquest any, l'Elisabeth (una ben retrobada Demi Moore), estrella d'un programa d'aeròbic a qui fan fora de la feina quan compleix 50 anys, decideix prendre una poció experimental que la retornarà una a versió rejovenida d'ella mateixa. Després d'actualitzar els films de violació i venjança amb la remarcable Revenge, Coralie Fargeat situa l'edatisme i la pressió estètica en el punt de mira des dels codis del cinema extrem. Si el cos de les dones és un camp de batalla, portem-lo a la seva màxima devastació, ens proposa a La sustancia.

En una pel·lícula curulla d'excessos i imatges impactants, l'escena més corprenedora es basa en un gest simple de la protagonista. Després de mudar-se per a una cita amb un antic admirador, l'Elizabeth es contempla al mirall i hi veu, darrere, un anunci del seu jo més jove. La inseguretat s'apodera d'ella i decideix quedar-se a casa. Fargeat encapsula en una escena, i a través de la precisa interpretació de Moore, una basarda que les dones coneixen bé: la de detestar la pròpia imatge perquè no respon als cànons. La directora demostra que pot transmetre aquesta angoixa de forma subtil.

Però la seva pel·lícula es desplega en el registre contrari, el d'un film radical que desemboca en una apoteosi salvatge, pròpia d'una versió grand guignol i en femení d'El retrat de Dorian Gray, injectada amb una dosi de Tot sobre Eva. Pel camí, Fargeat plasma la simbiosi autodestructiva que uneix la protagonista amb la seva versió millorada, la Sue (Margaret Qualley), a través d'una estructura a base de repeticions i variacions al voltant d'un cos que va esdevenint monstruós alimentat per l'autoodi, fins a esclatar en un final catàrtic en tota la seva viscositat. Perquè resulta tant coherent com alliberador que les inseguretats corporals femenines es plasmin des del territori del body horror més brutal.