Suu: "Tinc la síndrome de la salvadora, i és una llosa que lluito per treure’m de sobre"

BarcelonaSusana Ventura (Barcelona, 2000), coneguda com a Suu, arriba als 25 anys amb ganes de qüestionar-s'ho tot. Després dels discos Natural (2018), Ventura (2020) i Karaoke (2022), la cantant “es casa” amb el pop a Material sensible (Halley Record, 2025), un àlbum amb dotze cançons alegres i festives sobre l'amor, el desamor, la vulnerabilitat i els dubtes que planteja el futur. La gira del disc començarà el 14 de març a la Sala Copérnico de Madrid i passarà pel Mallorca Live Festival, el 15 de març; per la Sala Razzmatazz de Barcelona, el 28 de març; el Festival Strenes de Girona, l'11 d'abril, i el Festival La Prèvia de València, el 25 d'abril.

Defineixes Material sensible com el gran disc del dubte. Per què?

— Soc una tia jove que viu a Barcelona i és autònoma, així que el dubte envolta la meva vida. Tinc sort de tenir una feina que em va bé, però no puc pagar-me un lloguer digne ni comprar-me un pis. I vull ser mare, però no tinc una parella estable ni podria permetre-m'ho econòmicament. Em pensava que havia fet un disc d’amor i desamor, però escoltant-lo m’he adonat que no paro de fer-me preguntes.

En quin moment t'enganxa la publicació del disc?

— És un quart disc i mantenir-se en el món de la música fa por. Els tres discos anteriors han anat molt bé i estic feliç. Ara bé, el nou treball m'arriba amb una mica de vertigen i ganes de saber què passarà. En comptes de dos anys, me n’he pres tres per fer-lo i n'estic satisfeta, i tinc ganes que la gent l’escolti.

El pop-rock de Karaoke es manté en aquest disc i, a més, li sumes l'experimentació amb altres gèneres i una sonoritat més madura.

— Volia provar i investigar el que em venia de gust. És un disc en què he cuidat molt les lletres i volia fer el mateix amb la producció musical. Treballar amb sis productors diferents ha estat un repte a l'hora de mantenir una coherència estètica. Vull continuar fent els discos col·lectivament perquè m’enriqueix molt. Això sí, en aquest disc m’he casat amb el gènere del pop.

El sentiment de culpa i la sensació de responsabilitat perquè una relació funcioni són temes recurrents en les cançons. Creus que les dones tenen un rol comú en les relacions?

— Sí. Jo tinc la síndrome de la salvadora i és una gran llosa que lluito per treure’m de sobre. Penso que moltes dones tenim el rol de mare cuidadora amb la parella perquè sovint ens trobem amb irresponsables que no han anat mai a teràpia. Com que ells no es responsabilitzen de res, ho hem de fer les dones per tots dos. Penso que el canvi no s'ha de donar en nosaltres sinó en ells, que han de fer l'esforç per ser més conscients i conciliadors en les relacions. Hem d’avançar tots i, honestament, ens hem de fer lesbianes. Jo soc bisexual, però, si pogués triar una sola opció, m’agradarien només les dones. 

Amor tranquil és una cançó sobre l'amor sa. Hi creus?

— Vull pensar que sí. Que en algun lloc no gaire llunyà es respira la pau i les relacions no són una muntanya russa constant. En alguns casos ho he pogut experimentar i és el meu objectiu arribar-hi. Estar tranquil·la, sola o acompanyada.

Com tries quines cançons seran en català i quines en castellà?

— No segueixo cap criteri concret. És cert que és el disc amb més cançons en català de tota la meva discografia; potser sí que he pres més consciència de la importància de fer més música en la nostra llengua. Al final, l'única manera de mantenir-la viva és crear cultura en català. Però les cançons canvien segons la llengua que utilitzo amb la persona de qui m’enamoro. El bilingüisme fa això. Amb el català em sento més vulnerable i a casa; en canvi, amb el castellà em sento més punky. Potser també té a veure amb el tipus de cançons que he consumit, que ho condicionen.

—

Fas una aparició a la segona temporada de la sèrie Jo mai mai, en què es versiona alguna de les teves cançons. Com ha estat l’experiència?

— Tot i que després m’he embolicat pel camí, jo vaig fer el batxillerat escènic per ser actriu i m'ha fet molta il·lusió fer-hi una petita aparició. I que versionin la teva música sempre és afalagador. M’agrada molt com ho han fet; la versió ha quedat molt bonica. Que li donin una segona vida a una cançó meva és meravellós. 

Vas començar amb la música quan tenies 18 anys i ara en tens 25. Un consell per a la Suu que tot just començava?

— Aprendre a estar present. He vist i m’han passat moltes coses que no recordo. Els primers anys en aquest món, tot era tan increïble que dissociava molt.. Del primer concert que vaig fer a la Sala Apolo només recordo que vaig vomitar abans de sortir a l’escenari perquè estava molt nerviosa.

Què és el millor de fer-te gran?

— Prendre’s les coses amb menys urgència que en l'adolescència. Jo ho volia tot molt de pressa i he après a respirar més profundament. Tot i que potser va més lligat al fet que ara faig teràpia.

I el pitjor?

— La pressió social per construir una família i veure que la gent del teu voltant té les coses més clares. Les meves amigues de l’escola que han acabat la carrera ja viuen en parella i la vida d’artista no et permet tant aquesta estabilitat. El pitjor és comparar-se amb la gent de la teva edat que està fent les coses que se suposa que hauries d'estar fent tu, i adonar-te que t'estàs fent gran.