Suzanne Valadon, de dona objecte a la consagració artística

BarcelonaA l'artista francesa Suzanne Valadon (1865-1938) la van qualificar de "terrible", quan va ser una dona forta que va triomfar en l'entorn artístic altament competitiu del Montmartre de les primeres dècades del segle XX, com es pot comprovar en la gran exposició que li dedica el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) des d'aquest dijous fins a l'1 de setembre. Valadon va fer callar tots aquells que la veien com una intrusa: va començar com a model d'artistes com Pierre Puvis de Chavannes, Henri de Toulouse-Lautrec, de qui va ser parella, i Pierre-Auguste Renoir. Però ben aviat va començar a dibuixar i tot seguit va aprendre a pintar d'una manera absolutament autodidacta. Valadon va aconseguir consagrar-se en vida, fins al punt de guanyar prou diners per comprar-se un castell. I quan va morir el 1938, al seu funeral hi van assistir grans artistes com Pablo Picasso i Georges Braque.

Com que no va tenir una formació acadèmica, l'estil de Valadon és molt genuí, i s'hi va mantenir fidel malgrat l'aparició de les avantguardes i l'abstracció. "Se la pot etiquetar com una mena de postfauvista, però cap isme li fa justícia, perquè Valadon va beure de moltes fonts diferents, de molts estils i molts artistes, com Gauguin i Matisse. Però, així i tot, reconeixes els seus codis pictòrics, veus que és un Valadon", afirma Eduard Vallès, cap de les col·leccions del MNAC i comissari de la mostra juntament amb el comissari independent Phillip Dennis Cate. "A vegades fa servir els colors d'una manera una mica aleatòria i posa tocs de verd als rostres. El que més la caracteritza són els colors intensos, és una virtuosa del color. I també el perfilat dels cossos en negre, molt japonitzant", explica Vallès.

Un 'Adam i Eva' autocensurat

El món artístic del París d'aquell temps devia ser una jungla. Toulouse-Lautrec va rebatejar Valadon, que es deia Marie-Clementine, com a Suzanne, fent referència al tema clàssic de Susanna i un reguitzell de vells que l'assetgen amb la mirada. Així i tot, ella va pintar un nu masculí en una escena d'Adam i Eva protagonitzada per ella mateixa rejovenida i el seu company André Utter, també pintor. Com es pot veure en una fotografia exposada al costat del quadre, Valadon va haver de tapar-li els genitals a ell amb una fulla de parra per poder exposar el quadre al Saló dels Independents del 1920.

Entre les obres exposades n'hi ha una que reflecteix amb una força especial el caràcter de Valadon: es tracta d'un autoretrat que es va fer nua quan ja tenia més de seixanta anys. Sense dissimular les arrugues ni els pits caiguts, mira de fit a fit l'espectador, amb una mirada incisiva i al mateix temps seductora. Aquesta mateixa naturalitat es troba en els nus femenins exposats, que van ser un dels seus gèneres favorits. Encara avui semblen molt moderns: en comptes d'un arquetip, Valadon juga amb les figures femenines en unes composicions atapeïdes de teles estampades, mobles i catifes, com si aquests personatges li donessin l'oportunitat d'experimentar amb les composicions i els colors. Al llarg del recorregut és inevitable pensar en la petjada que Valadon va poder tenir en una artista posterior com la nord-americana Alice Neel, a qui el Museu Guggenheim de Bilbao va dedicar una gran exposició el 2021.

Valadon no va tenir una vida gens fàcil. Va ser filla de mare soltera. Es van establir a Montmartre quan tenia cinc anys. Un accident li va fer abandonar la carrera com a trapezista al circ de Montmartre. Va començar a fer de model a quinze anys, i podria haver exercit la prostitució. Així que per posar en relleu tot el que va aconseguir, l'exposició es titula Suzanne Valadon. Una epopeia moderna. "Va ser un cas extraordinari d'emancipació artística, perquè en el context del segle XIX no era gens habitual que una model es fes artista. I ella té l'afegit que era de classe social baixa, mentre que molts artistes, com homes o dones, eren de famílies adinerades", diu Vallès.

Abans de Barcelona, l'exposició es va poder veure al Centre Pompidou de Metz i al Museu de Belles Arts de Nantes. Però al MNAC la mostra, que té un cost de 600.000 euros i té el patrocini de Pronovias, es transforma per explicar el vincle de Valadon amb alguns dels artistes catalans més importants d'aquell moment que van viatjar a París, que aleshores era la Meca de l'art, com Miquel Utrillo, amb qui Valadon va tenir una relació i que va donar-li el cognom al seu fill, i Santiago Rusiñol, que la va retratar amb el títol de La riallera. També de Rusiñol hi ha la pintura En campanya, protagonitzada per Utrillo vestit amb l'uniforme de militar d'Erik Satie; i la mateixa Valadon evoca la seva relació amb Utrillo i el moment en què ella li demana que reconegui el seu fill Maurice, que acabaria sent més famosa que ella, malgrat el seu alcoholisme i el seu caràcter problemàtic. Després de la seva mort, sovint Valadon va ser recordada com la mare del pintor Maurice Utrillo més que per la seva pròpia obra.

Uns inicis clandestins

El fet que el MNAC faci aquesta exposició no ha passat desapercebut i, encara que es va poder veure al Centre Pompidou de Metz, el Centre Georges Pompidou de París li dedicarà una altra exposició al gener. Al MNAC la formen unes 109 obres, prop de la meitat de les quals són de Valadon, entre dibuixos, gravats i pintures. També hi ha una trentena d'obres de la col·lecció del museu, entre les quals La riallera i En campanya, la coneguda Plen air de Ramon Casas i un retrat que Joaquim Sunyer va fer al crític Gustave Coquiot que el col·leccionista Juan Ybarra ha regalat al museu. A més de les obres de pintors catalans n'hi ha d'altres de grans artistes com Toulouse-Lautrec, de qui es pot veure un retrat de Valadon; Edgar Degas, que va ser el seu primer valedor, i Henri Matisse. "Valadon va començar a dibuixar de forma secreta, i Toulouse-Lautrec i l'escultor Albert Bartholomé s'adonen que té talent i li recomanen que vagi a veure Degas, que era una llegenda en vida. Degas li diu que continuï, i se l'emporta al seu taller i ensenya a Valadon a gravar, per la qual cosa comença a pintar més tard. A Degas li agraden tant les seves obres que es converteix en col·leccionista dels seus gravats", diu Vallès. Ella va respondre, i quan Degas va caure en la misèria, ella li va pagar un petit apartament. A més de Degas, també van ser importants en la trajectòria de Valadon galeristes com Berthe Weill i Ambroise Vollard, i alguns dels retrats exposats són fruit d'encàrrecs de particulars.

El recorregut de l'exposició està dividit en diferents àmbits dedicats al context de l'època i a temes com la recuperació de la pròpia imatge i el nu. Un altre evoca un episodi més de la vida de Suzanne Valadon, la relació que va tenir amb el músic Erik Satie. Només van estar junts durant sis mesos. Va ser ella qui va trencar i ell va quedar tan afectat que a continuació va compondre les Vexations, i no va tornar a tenir cap altra relació. I el final és antològic: per si algú encara qüestiona la potència de Valadon, l'odalisca rotunda, fumadora i lectora empedreïda de La cambra blava dissipa qualsevol dubte.