'Suzume': l’últim gran èxit de l’'anime' és un viatge fantàstic d’autodescobriment adolescent

Els millors paisatges del cinema japonès contemporani no els trobem a les pel·lícules d’Hirokazu Kore-eda, ni a les de Ryusuke Hamaguchi, ni a les de Naomi Kawase, sinó als anime de Makoto Shinkai. Mentre molts dels seus compatriotes semblen haver fet un gir cap als espais interiors i haver perdut interès en els escenaris naturals, resulta admirable l’esforç i el detall amb què els seus films dibuixen camps, muntanyes i carrerons. Shinkai estima l’aire i la llum de les illes nipones, però, sobretot, es preocupa per la seva fragilitat, per com n’estan de permanentment cercades pel cataclisme. Aquesta idea travessava de principi a fi les seves obres de consagració internacional, Your Name i El temps amb tu, però mai havia resultat tan explícita com a Suzume. El film té com a protagonista i personatge titular una adolescent que va perdre la mare en el terratrèmol i posterior tsunami que va provocar la catàstrofe nuclear de Fukushima el 2011 i que, de manera atzarosa, es veurà obligada a abandonar el seu poble a l’illa de Kyushu per recórrer el país i tancar les portes per on es filtra l’energia letal d’una altra dimensió.

Shinkai no es preocupa gaire per dissimular la naturalesa al·legòrica d’aquesta força invisible però perillosa; de fet, segurament li interessa deixar clara la seva crida a l’acció mediambiental. Però sí que va amb compte que l’agenda ecologista no minvi l'embranzida d’una narració clara i directa com mai, que desplaça la dinàmica de tàndem juvenil que havia caracteritzat el seu cinema per posar el focus en el viatge iniciàtic de la Suzume. Per això, segurament, el seu partenaire masculí queda convertit de bell antuvi en una cadira (per obra i gràcia d’un esperit felí d’allò més kawaii), i són les trobades que fa durant el trajecte el que, entre tanta èpica fantàstica, l’ajuda a trobar el seu lloc al món.