Si t'agrada llegir, per què no llegeixes teatre?

PALMANovel·la negra, novel·la històrica, noves veus, poesia, els clàssics, biografies, còmic... Ni rastre d’edicions de teatre en les pàgines de recomanacions de llibres per Sant Jordi. Tampoc en articles que enumeren els “imprescindibles” de les vacances, els títols “ideals” de l’estiu. El teatre sempre és el gran oblidat en les llistes llibresques i, encara que hi ha un públic molt concret que n’és seguidor i sap on trobar les edicions –en català, a Arola Editors i a la col·lecció Dramaticles de Comanegra, coeditada juntament amb l’Institut del Teatre, per exemple–, no està de més recordar que el teatre també es llegeix, que fa estiu (i tardor i hivern i primavera) i companyia. I què se cerca, en una lectura, més que companyia i estímuls?

El dramaturg, director i actor Miquel Mas Fiol –que, gràcies al premi Pare Colom de teatre, té publicada la seva obra Primavera de bèsties, que també s’ha estrenat als escenaris– considera que “és difícil que una persona agafi per si sola un llibre de teatre”. La directora, actriu i dramaturga Marina Salas també apunta que, fora del món del teatre, coneix poca gent que en llegeixi. Segons Mas Fiol, un dels motius és que és un gènere literari que no rep un tracte igualitari en comparació amb la novel·la o la poesia en l’àmbit de la comunicació. “Amb Albopàs –festival de teatre de sa Pobla del qual és codirector– hem incentivat la primera fira del llibre de teatre i va tenir cert èxit. El problema principal és que el llibre de teatre es deixa de banda als mitjans, no se’n parla”. Si es fes, molta més gent es deixaria endur pels diàlegs de les pàgines perquè, com diu Marta Barceló, “solen ser obres bastant directes i curtes de llegir, de manera que es poden començar i acabar fàcilment en una sola llegida d’una o dues hores”. Sí, també hi ha novel·les curtes, però aquesta vegada parlam de teatre. 

Barceló, a més, defensa que la lectura d’una obra de teatre és un “gran exercici d’imaginació”. Coincideixen amb ella els dramaturgs Marina Salas i Rafel Gallego. Diu Barceló: “Llegir teatre és una oportunitat única de dirigir l’obra, perquè al mateix temps que la llegeixes pots anar imaginant com es veuria en un escenari. Pots visualitzar tots els elements que vulguis: l’espai escènic, la il·luminació, el vestuari, el moviment dels intèrprets”. És talment això el que li passa a Salas: “És brutal fer el teu propi muntatge dins el teu cap i, si tens l’oportunitat de veure l’obra en un escenari, veure com de diferent (o no) és”. Parla Gallego: “A través de les acotacions, o silencis, o manca d’acotacions, vas veient l’escena mentalment, que sempre pot ser de mil maneres. El teatre es defensa tot sol”.

Si bé Gallego considera que “un Beckett costa més de digerir” i que hi ha autors que escriuen pensant molt en el fet que el text ha de ser representat, “cosa que fa la lectura més feixuga”, hi ha autors com Arthur Miller que tenen “històries molt rodones i fàcils de llegir, d’una qualitat immensa”, reflexiona.

El director del teatre Principal de Palma, Josep R. Cerdà, ha impulsat l’edició d’algunes de les produccions i coproduccions en què ha participat l’espai escènic i, ara també, espai de creació. Fake, de Rafel Gallego; La darrera opció, de Clara Ingold i Josep Orfila; Tanatologia, de Xavier Uriz; i Escalar un gegant, de Bernat Molina, són els títols que Arola Editors ha convertit en llibre enguany, però ja s’havien editat altres textos, en altres formats, que han passat pel Principal. “Crec que llegir teatre és quelcom que cada vegada resulta fàcil de veure. Estam tan connectats amb el món audiovisual i amb la ficció dialogada que la gent es va acostumant a llegir en diàleg. És una sensació que tenc. No s’explica, si no és que hi ha un augment d’aquest tipus de lectures, que es publiqui tant de teatre”, comenta Cerdà. 

Teatre: literatura revolucionària

El dramaturg Xavier Uriz exposa que, fa 2.600 o 2.700 anys, “els primers que varen fer teatre ens varen ensenyar com s’escriu mostrant les accions i no explicant-les”. Una tradició molt concreta de contar històries. “Això és una cosa molt revolucionària. A més, com que el teatre ha estat constant durant tot aquest temps, sempre ha oferit un diagnòstic de la societat en el context de la qual es va escriure. Avui en dia, juntament amb la poesia, el teatre és el triomf de la paraula, és la paraula encarnada, i això sempre té un valor humanitzador claríssim”.

Salas celebra les edicions de teatre perquè és una manera d’accedir a obres que, pel motiu que sigui, no ha pogut veure damunt l’escenari. “Reivindic que es facin les produccions i que els textos acabin en escena, però això no treu que prèviament o posterior s’hagin d’editar. És positiu pel repositori, per mantenir les obres guardades però vives al llarg del temps. Ara existeixen gravacions, però no tot es grava i, si tens un text escrit, hi pots tornar quan vulguis”, diu. Critica, també, que a les biblioteques no hi hagi gairebé edicions de teatre: “No m’ho puc comprar tot i som usuària activa de les biblioteques. M’enfada molt no trobar les obres de teatre que cerc”.

Mas Fiol pensa que els llibres de teatre poden servir com a estímul per acostar la gent, precisament, als espais escènics: “És una porta més per entrar al món teatral”. No sempre és el teló, que s’ha d’aixecar; de vegades només cal passar pàgina i deixar-se seduir, un pic més, per la paraula.