El Talaiot de Marco Mezquida

Ple de gom a gom al Teatre Principal, el públic dret, ovació de gala. Aquest seria el resum que d’alguna manera ho explica gairebé tot. És a dir, va ser una vetllada memorable, un concert encisador, del que tothom, menys el meu veïnat, va sortir amb l’entusiasme a flor de pell. Era un altre tipus de públic. En general, no era el que habitualment acudeix als concerts de temporada. Potser aquests cinc concerts que l’Orquestra Simfònica Illes Balears ha programat al Teatre Principal de Ciutat tenen aquesta intenció, ampliar el ventall d’espectadors. Una bona prova és el següent, el qual tindrà dos protagonistes menys habituals encara, com són el cineasta José Luis Garci i el diplomàtic, però no sempre, Inocencio Arias. No cal dir que el tema serà el setè art, com la música que oferirà la formació dirigida per Pablo Mielgo, però aquest és el següent capítol de la mateixa història. 

El primer, el que ens ocupa, és el de Marco Mezquida, gran protagonista, qui, per descomptat, conquerí el Teatre Principal, però no hi ha dubtes que fins i tot quan es va asseure davant el piano ja tenia els deures fets. El públic, incondicional i en bona part, coneixedor de les habilitats del solista, era a la butxaca des d’abans de començar el concert. A més, era protagonista per partida doble. Per una banda, per les seves portentoses prestacions interpretatives, i per una altra, pel fet que ell era també l’autor de la partitura Talaiot, la primera, i estrena a les Illes, del seu repertori amb orquestració simfònica, a càrrec de Francesc Llompart. Talaiot no és tan sols música programàtica, és tot un seguit d’evocacions que ens permeten gaudir de moments d’una delicadesa extrema fins a d’altres de portentosa espectacularitat, els quals, al mateix temps, ofereixen un recorregut estilístic que combina des del més clàssic fins al jazz, amb absoluta harmonització i correspondència, fins i tot quan manipula les cordes i les tecles alhora, des d’on sorgeixen infinitat de melòdics cromatismes amb vocació heterogènia. Una festa musical que d’alguna manera agermana passat, present i futur i l’OSIB obre la porta de bell nou a Mezquida, com ja ho va fer la temporada passada amb la seva imponent i particular versió de Rhapsody in blue, de Gershwin. Mezquida agraí el premi dels aplaudiments amb dos bisos, el primer, una captivadora transcripció de Libre, d’Armenteros i Herrero que va fer famosa Nino Bravo.

Tot això, després que l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo, iniciàs el concert amb Appalachian Spring, d’Aaron Copland, un compositor que en certa manera comparteix alguns trets amb el menorquí, com és la fusió de tants i variats elements, en el seu cas la música popular nord-americana i el jazz. Vuit seccions d’una Suite, que varen néixer com a ballet, per a finalment esdevenir peça habitual de repertori.