Raquel García-Tomás: "Tant de bo l'òpera 'Alexina B.' serveixi per visibilitzar les reivindicacions de les persones intersexe"

BarcelonaTriple repte per a Raquel García-Tomás (Barcelona, 1984) amb l'òpera Alexina B., que s'estrena el dissabte 18 de març al Liceu, amb llibret d'Irène Gayraud, direcció escènica de Marta Pazos i direcció musical d'Ernest Martínez Izquierdo. García-Tomás, multipremiada per Je suis narcissiste (2019), és la segona compositora, la primera catalana, que estrena una òpera al Liceu després de la de Vinatea de Matilde Salvador el 1974. I també és la primera a centrar una òpera en un personatge intersexe, persones amb ambigüitat genital des del punt de vista clínic, descrites erròniament com a hermafrodites i menystingudes i estigmatitzades socialment. Inspirada en les memòries d’Herculine Barbin (1838-1868), Alexina B. està escrita per a arpa, piano, vents, secció de cordes i electrònica, i compta amb les veus de Lidia Vinyes-Curtis, Alicia Amo, Elena Copons, Mar Esteve, Xavier Sabata i les nenes del Cor Vivaldi - Petits Cantors de Catalunya.

¿Notes el pes d'estar fent història per ser la primera compositora catalana que estrena al Liceu?

— He estat tan concentrada en la qualitat de l'obra i en el meu desenvolupament artístic, que em noto amb prou maduresa per poder afrontar aquesta responsabilitat amb alegria.

Al llibre L'òpera catalana: síntesi històrica (Ficta, 2022), Jaume Radigales diu que estableixes "ponts amb la cultura de masses, les músiques populars o l'electrònica". ¿Això descriu la teva manera d'encarar l'òpera?

— M'agrada pensar que estableixo ponts amb un segment més ampli de la població. Encara no tenim dades demogràfiques de qui vindrà a veure Alexina B., però un fet molt significatiu és que per a la funció Under 35 a les 48 hores ja estava gairebé tot venut. Vaig tenir una sensació d'alegria. Sí que m'encantaria ser de masses, perquè hi dediques molt de temps i sovint tenim molt poques representacions de les nostres músiques, i això fa que costi transcendir a la societat. És difícil contribuir a la societat si tens poc públic.

A l'hora de compondre, ¿penses també en la teva responsabilitat envers el públic?

— Sí, evidentment. És a dir, no en els paràmetres de dir: "Això agradarà al públic", perquè pensar en el públic com una massa uniforme és incorrecte, perquè és molt divers i està bé que sigui així. Principalment, penso en mi, però en paràmetres de públic. És a dir, si jo m'assegués a veure Alexina B., quina seria la meva experiència? Somio que el públic tingui una reacció bastant comuna, que tothom s'emocioni en determinats moments, i per això volem explicar la història amb el màxim rigor, però també volem fer-la atractiva perquè la gent s'interessi per la figura d'Herculine Barbin.

¿La composició operística et permet controlar més quan vols emocionar la gent que una partitura d'un concert per a orquestra, per exemple?

— Segurament sí, perquè, a part de tenir el text, tens l'escena. M'agrada l'òpera perquè és multicanal, sensorialment. És més fàcil emocionar, si és el propòsit de l'òpera, o divertir, en el cas de Je suis narcissiste, que potser amb una obra orquestral.

I també és més fàcil comunicat d'un missatge concret, oi?

— En aquest cas ens posicionem clarament a favor de recuperar la figura d'Herculine Barbin com a icona de la comunitat intersexe, i que això tant de bo serveixi com un granet de sorra per visibilitzar les reivindicacions de les persones intersexe.

Quines prevencions has tingut amb la música per evitar els estereotips sobre les persones intersexe?

— Les persones intersexe no són una massa uniforme. Cadascú és com és, com nosaltres. No és tant el tipus de música com l'enfocament. Estava més preocupada per veure de quina manera caracteritzava els personatges amb la meva música, principalment el d'Alexina, que va ser una persona molt valenta; sí, va patir i això volem que quedi clar i que no quedi naïf, però també va ser feliç. Ho diu claríssimament a les seves memòries: "Vaig ser feliç, vaig ser estimat o estimada", perquè utilitza femení o masculí segons el moment en què escriu, i "Vaig gaudir", això també. No volíem posar un personatge pla, com a víctima i punt. És una persona intel·ligent que va ser valenta, que va estimar, a qui van estimar...

Això com ho representes musicalment?

— Has de tenir una música que d'alguna manera retrati aquest personatge. I després hi havia personatges més difícils, com el primer metge, un cirurgià que ens serveix per mostrar el que denuncien les persones intersexe, que la ciència o la medicina no les ha vist com a subjectes, sinó com a objectes. És a dir, com persones sense una autonomia corporal, sense una vida. El personatge d'aquest cirurgià ens serveix per parlar d'això, però ¿com el caracteritzo? Si ho faig massa grotesc, potser surt fora del context de l'òpera. Però si ho faig massa lineal...

¿La cosa grotesca seria, per exemple, identificar aquest metge amb un so electrònic concret que connotés que és el dolent de la pel·lícula?

— Se'l situa una mica, perquè el que passa és tot molt sòrdid i molt mòrbid. La qüestió és que no quedi esperpèntic ni massa pujat de to. Al final, no és només la responsabilitat de la partitura. Hi ha l'actuació dels cantants, la direcció d'escena... És una cadena en què tots hem d'estar d'acord. Per exemple, la Marta Pazos en un dels assajos va convidar el Jordi Suárez, que és activista intersexe, perquè li interessava el punt de vista d'una persona intersexe, sobretot perquè hi ha un parell d'escenes que passen en una consulta mèdica, i nosaltres, com a persones endosexe, que és el que som quan parlem en aquests termes, no sabem el que pateix una persona intersexe, ni quins són els protocols en aquelles consultes. Aleshores, el Jordi sí que li deia a la Marta: "Doncs trobo a faltar això, a veure si es pogués incorporar aquest element, aquest altre".

Entenc que has fet un procés d'aprenentatge sobre la intersexualitat. Creus que n'ha canviat la percepció social?

— Si no hagués fet aquesta òpera, no m'hauria assabentat d'aquest tema. Això vol dir que a la societat no estan tan avançats els canvis. Es parla de la llei trans, però precisament dins la llei trans hi ha parts que són més per a persones intersexe, i d'això no se'n parla. Què vol dir això? Que no és un tema mainstream, que no s'ha creat la necessitat o la urgència que la societat ho conegui. Mentre no hi hagi visibilitat, les reivindicacions del col·lectiu intersexe tindran menys força. Evidentment, hi ha millores: s'estan començant a canviar protocols en alguns hospitals, però no és majoritari. Si el teu nadó és intersexe, segons on estiguis pots trobar-te amb protocols dels anys 80.

Això em fa pensar que, aquest cop, t'has avançat a tractar un tema que existeix però que no forma part del debat públic, com sí que passava en obres anteriors en què tractaves temes com la gentrificació o el narcisisme a les xarxes. Per on tiraràs ara?

— Sí que tinc la sensació que per primera vegada ens hem avançat en alguna cosa. I el viatge amb les persones intersexe ha coincidit amb el fet que sigui una estrena de tanta magnitud i tant ressò, al Liceu. Potser és una cosa que després s'esfuma al cap d'una setmana, però notes que, veritablement, per primera vegada tens la possibilitat d'incidir en la consciència col·lectiva. Està sent tan transformador per a mi i per a la resta de l'equip... A l'estrena vindran convidades aquestes persones, que avui dia ja som amics, i que fa poc em deien: "És que tu ets activista intersexe, ets part de nosaltres". Va ser un honor. De sobte m'adono que persones que han estat infrarepresentades es veuran representades en un lloc gran, en públic, i, bé, esperem estar a l'altura. Tant de bo pogués utilitzar el meu poder d'influència en el futur com a artista, si és que continuo tenint-lo, per créixer com a ésser humà i també per ajudar a representar realitats que són desconegudes. O sigui, aquest seria el camí. No et sé dir en què, però aquest seria el camí.

La teva generació té a favor un context musical català amb un bon nivell de veu i d'instrumentistes.

— Sí, és una cadena. De l'Esmuc en vam sortir gent de tots els àmbits, no només de la música clàssica, i allà tot és molt inspirador. Això feia que ens encomanéssim talent i ganes de treballar, i vam sortir motivadíssims. Els compositors tenim transmissors, que són els músics, els cantants, els directors d'orquestra i, en aquest cas, també l'enginyer de so, que també ve de l'Esmuc, el Sixto Cámara. Sense aquest context, la meva música no brillaria. Això és així.

Quant fa que vius de la música?

— Va ser un gradual. Estava estudiant a Londres el 2010. Tenia beques relacionades amb estudis musicals, i després de recerca i creació. El 2011 vaig tenir el primer encàrrec d'un ensemble, el BCN2016. I entre unes coses i les altres anava fent a Londres, on era més fàcil ser autònoma que aquí perquè pagaves una quota en funció del que cobraves. Crec que en sis mesos vaig pagar unes 120 lliures. Això em va permetre tirar-me a la piscina. A vegades des de fora es considera que soc una persona molt ambiciosa que no ha parat, però és per necessitat, perquè per viure d'encàrrecs o no pares o no factures. A vegades, algú m'ha recriminat aquesta ambició, però és que vinc de classe treballadora; els meus pares em podrien ajudar, perquè són persones estalviadores i sempre els tindré allà, però mai els he demanat ajuda, tret de quan vivia amb ells i estudiava a l'Esmuc de joveneta. Es tracta d'entendre que darrere d'una carrera com la meva, que és bastant excepcional, com la del Joan Magrané, que som persones que vivim d'encàrrecs, hi ha moltes hores de treball i molt d'enginy. I estalviant dia a dia per tenir una vida bastant austera, perquè si no seria insostenible viure d'encàrrecs. Però vull viure d'encàrrecs per poder destinar la major part del meu temps a crear i a créixer com a artista.

Com diria Shakira, les compositores facturen.

— Sí, facturar, facturo. No vull anar de víctima; m'estic guanyant la vida, però a còpia de treballar molt.

Ets del barri del Besòs, oi?

— Tècnicament del Besòs i el Maresme. Em vaig criar al barri on després van plantar el Fòrum, que es veu des del balcó dels meus pares. El barri ha canviat moltíssim. Sí, vaig viure tot aquell procés d'obres durant l'adolescència.

¿Va afectar la teva identitat, viure en un barri en transformació?

— No crec que fos tant la transformació com l'aïllament. Les persones que som d'un barri perifèric estem acostumades a tenir menys drets. Sembla una tonteria, però hi ha un greuge, en el sentit que inverteixes molt més temps que la resta per arribar als llocs i estàs més desconnectat. Al meu barri, per exemple, ara per fi han fet una biblioteca guai a Sant Martí, una mica més a dalt, però pràcticament no hi havia equipaments culturals al districte i menys en aquell barri que fins que no es va fer el Fòrum ningú sabia que existia. A l'escola de primària a la tarda hi havia una escoleta de música extraescolar, però no hi havia cap escola de música pública a prop del barri. Evidentment, són problemes del Primer Món, però és veritat que aquests petits greuges comparatius també et fan entendre, a petita escala, altres persones que realment estan molt més lluny de tenir els privilegis que tens tu.

Un cop has anat desenvolupant la teva carrera artística, ¿has tingut mai la sensació de sentir-te gairebé com una intrusa en segons quins ambients per una qüestió de classe?

— És que, afortunadament, ho he viscut d'una altra manera. El paradigma era el que ens deien de petits: si estudies, tindràs feina. La història era: si componc bé, seré compositora, sense entendre que no hi havia mercat laboral. Intuïa que era difícil, però hi havia un punt d'ignorància absoluta. Sí que és cert que amb molt de treball comences a fer contactes i observar que, per més que la gent sigui propera i maquíssima, hi ha diferències socials, i dius: "Hòstia, és que això és un altre món que no sabia que existia". Potser quan ja estudiava al Conservatori del Bruc ho vaig captar una mica, perquè tenia companys de l'Eixample o de les Corts, però fins aleshores no saps que existeix aquest món. En aquest context, el que he fet ha sigut no negar els meus orígens. Quan a vegades em deien alguna cosa, responia: "És que jo soc de barri". I ho dic tal qual, sense caure tampoc en la mistificació de dir que m'han tret d'una xabola, perquè hi ha gent que es munta uns drames... No cal ara convertir-te en un personatge que no ets. Soc la primera persona de la meva família que ha anat a la universitat i que ha après català a l'escola. Per tant, no em sento impostora; al revés, sento que és legítim que ocupem aquests espais, especialment L'Auditori perquè és públic, però també el Liceu i el Palau de la Música, que reben finançament públic. Ha d'haver-hi espai per a tots els artistes, i els artistes que tenim aquesta sensibilitat perquè venim d'on venim hem de donar també cabuda a temes com el d'Alexina B.