'Tár': la directora d'orquestra genial i manipuladora que podria atorgar el tercer Oscar a Cate Blanchett

Més de quinze anys ha tardat Todd Field a dirigir el seu tercer llargmetratge, Tár, després de debutar amb el rigorós drama de càmera A l'habitació (2001) i de firmar Jocs secrets (2006), un retrat de la doble moral de la classe mitjana. Som davant d'un cineasta d'una gran meticulositat, una característica que no sol casar bé amb la indústria comercial, però que aquí li permet generar una protagonista de ficció, la prodigiosa directora d'orquestra Lydia Tár, amb els atributs i la versemblança d'un personatge real. En la primera part, Field ens presenta Tár com una figura triomfant a través de diferents seqüències amb llargs i potents diàlegs que ens desvelen el carisma d'aquesta música que ha arribat a posicions de poder que cap altra dona havia assolit abans. Alhora, ens va desvelant de mica en mica el vessant depredador que Tár ha exercit des d'aquest privilegi...

Lydia Tár només podia ser Cate Blanchett, l'actriu que millor representa ara mateix els mateixos conceptes de virtuosisme artístic i glamur estel·lar que caracteritzen la protagonista. La càmera no l'abandona en gairebé cap moment, en un tour de force interpretatiu a l'altura del personatge que encarna. A Field no li interessa dur a terme un retrat íntim de les raons de la Lydia. Durant bona part del film manté certa distància respecte a aquesta música brillant, la justa per dur a terme un estudi del personatge que capta la seva aura sense implicar-s'hi més del compte. El film resulta més interessant quan plasma per què una persona com Tár desprèn tal fascinació i alhora resulta tan terrible, com en la seqüència de la classe a l'Escola Juilliard on discuteix amb l'estudiant pansexual a qui no interessa Bach.

Era post Me Too

Tár ens situa en l'era post Me Too a l'hora de deixar clar com aquest tipus de figura ja no té cabuda en les primeres files del món cultural. La perspectiva més agosarada de Field consisteix en el fet que el geni depredador sigui una dona, i no pas un home, de manera que construeix el retrat encara insòlit d'una artista prodigiosa, però la representa en un exercici del poder sense consciència moral ni responsabilitat feminista. El darrer tram, el de la caiguda als inferns, arrenca amb un interessant flirteig amb el fantàstic, però deriva cap a algunes seqüències grotesques que trenquen massa amb el to del film. I no podem deixar de preguntar-nos per què el cinema nord-americà recent, de Babylon a Tár passant per La ballena, es deleix tant per fer passar calvaris als seus protagonistes.