La tardor en què Mallorca va envair Catalunya

PalmaTots coneixem la invasió catalana, o majoritàriament catalana, de Mallorca, la conquesta del 1229. Menys coneguda és, en canvi, la invasió de Catalunya que la tardor del 1374, ara fa 650 anys, dugueren a terme Jaume i Elisabet de Mallorca, fills del destronat Jaume III. Varen arribar fins a Sant Cugat, a només uns quilòmetres de Barcelona, i ho varen fer amb efectes tan desastrosos que aquell període fou conegut al Principat com ‘l’Any de la Fam’. Recordam aquella expedició, i ho feim seguint les narracions de Carlos A. Willemsen, Eusèbia Rayó, J. Ernest Martínez Ferrando, Manuel Sánchez Martínez i Pau Cateura sobre aquell darrer període de la dinastia mallorquina.

Eren temps durs, certament. I és que aquest episodi coincideix amb la Guerra dels Cent Anys entre francesos i anglesos. Per descomptat que no va durar un segle sencer sense aturar-se, però sí que hi va haver successius períodes d’hostilitat, sovint acompanyats de pestes, males collites i d’altres catàstrofes. La Corona d’Aragó jugava a un tauler d’escacs molt complicat –ara aliats, ara enemics– amb d’altres contendents, com Castella o el papa. Els bisbes de Roma, aleshores, no eren senyors grans i amables, com ara Francesc, sinó sobirans poderosos i temibles.

Jaume de Mallorca, que hauria estat Jaume IV si hagués arribat a regnar, havia participat, a només catorze anys, en la batalla de Llucmajor, a la qual son pare va trobar la mort en un darrer intent per recuperar els territoris que havia perdut a mans del seu cunyat, Pere el Cerimoniós. Havia estat tretze anys presoner del seu oncle i, en ser alliberat, havia fet un bon matrimoni amb la reina Joana de Nàpols. Vaja, un bon matrimoni per a un príncep sense herència i sense un futur gaire prometedor.

Però la vida conjugal i assossegada no era el seu fort: la dèria que tenia era recuperar el reialme perdut per son pare, i a això dedicaria el que li quedava de vida. Va combatre a la guerra civil castellana entre el rei Pere el Cruel i el seu germà bastard Enric de Trastàmara. I ho va fer a les ordres d’Eduard el Príncep Negre, hereu de la corona anglesa i aliat de Pere, amb qui va fer bona amistat. Després, Jaume es va traslladar a Avinyó, aleshores la seu dels papes, cercant la benedicció pontifícia per a la reconquesta del reialme de Mallorca.

Pel que fa a Elisabet, el seu destí no havia estat tan desagradable com el del germà. Havia viscut a la cort de Barcelona i l’any 1358 s’havia casat amb el marquès de Montferrat, amb qui va tenir quatre fills i una filla. El 1372, el seu home havia mort, així que Elisabet, per dir-ho així, era lliure per reunir-se amb el germà i compartir aquella aventura, com ho va fer. Aleshores, Elisabet tenia 37 anys, un menys que Jaume.

Sense suports a Mallorca

Els prínceps de Mallorca reclutaren per als seus objectius, a Tolosa de Llenguadoc i a Narbona, un exèrcit de sis mil mercenaris, ben divers en la seva composició: hi havia italians, bretons, occitans, gascons, castellans, navarresos, anglesos, alemanys... Per descomptat, eren personatges sense escrúpols, disposats a matar qui fes falta, a canvi d’un botí sucós. “Gentussa”, en qualificatiu de Rayó.

Per què no es va adreçar aquella expedició cap a les Illes? L’intent fracassat de Jaume III a Llucmajor, el 1349, havia deixat ben clar que els mallorquins no sentien gaire estima cap als seus antics reis. Més aviat al contrari, tot i que hagin estat glorificats a posteriori, com veiem actualment. Aleshores, els illencs o bé s’havien posat ‘darrere la roca’, o bé havien optat per sumar-se al bàndol contrari. Des de llavors, havien passat vint-i-cinc anys, amb la qual cosa la hipotètica simpatia que uns pocs haguessin pogut tenir cap a la vella dinastia encara seria més borrosa.

Els territoris pirenaics que havien format part del reialme de Mallorca, en canvi, eren una altra història. El pare, l’oncle i l’avi de Jaume havien residit habitualment a Perpinyà: eren molt més rossellonesos que no illencs. Així que el Rosselló fou la primera etapa elegida per endinsar-se, a continuació, en la Catalunya peninsular i portar la guerra al territori de l’enemic, l’odiat oncle Pere.

Segons ens assegura el professor d’Història Marc Pons, el projecte anava molt més enllà. No es tractava tan sols de recuperar els territoris perduts, sinó de destronar Pere el Cerimoniós, que tampoc no és que fos el súmmum de la popularitat, i de substituir-lo pel fill de Jaume III al capdavant de la Corona d’Aragó. Després de tot, també ell era un descendent directe de Jaume el Conqueridor. Si Pere havia usurpat el seu reialme, ara Jaume li usurparia el seu. Agents del Príncep Negre haurien contactat amb l’aristocràcia catalana, aragonesa i valenciana, amb objectiu d’atreure’ls-hi. Però la manera salvatge en què es conduïren els invasors va obligar a fer marxa enrere els nobles descontents: una part d’ells s’estimà més combatre al costat de Pere, i una altra, simplement, va quedar a ca seva a veure com acabava tot allò.

Les notícies que un fill de l’antic sobirà planejava la seva revenja arribaren a les Illes. Jaume era físicament al Pirineu, però aleshores ja s’havien inventat els fakes, així que, com ens conta el medievalista Guillem Morro, qualcú va assegurar que el príncep havia estat vist a Sóller, disfressat d’ermità. D’altres deien que a Artà. A tal punt varen arribar els rumors que el governador va ordenar una investigació, que, òbviament, es va tancar sense cap resultat.

Pere el Cerimoniós no va quedar plegat de mans. Tot d’una va activar el sistema previst per a aquests casos, el Princeps Namque: és a dir, l’obligació per als catalans de contribuir, amb doblers i homes, a la defensa del territori. Aquells que no volguessin prestar-hi servei amb les armes havien de pagar una compensació en metàl·lic, amb la qual cosa es veurien engreixats els comptes reials, que ja anava bé. També va ordenar que els queviures fossin concentrats en lloc segur, de manera que els invasors no se’ls poguessin endur.

Entre l’oncle i la sogra

Des de Narbona, l’exèrcit de Jaume i Elisabet va entrar a la seva antiga possessió del Rosselló, deixant de banda la vella capital, Perpinyà. Tenien previst accedir a l’Empordà pel Coll de Panissars, però se’l trobaren ben fortificat, així que enfilaren cap al Conflent, un altre dels territoris del reialme esvaït. Allà sí que encara quedaven partidaris dels antics monarques. D’aquí, l’entusiasta acollida a Jaume, Elisabet i els seus mercenaris a Prada. I no tan entusiasta, però sí favorable, a Vilafranca. Això constituïa una traïció al sobirà vigent, Pere el Cerimoniós, i bé que es faria càrrec aquest, més tard, de castigar qui havia gosat d’aclamar els fills de l’enemic.

Aquella colla de mercenaris entrà a continuació al comtat d’Urgell, amb la qual cosa se li va plantejar un dilema de nassos al comte Pere. Era nebot i, se suposava, fidel vassall del Cerimoniós, però estava casat amb la temible Margarida de Montferrat, filla d’Elisabet de Mallorca, la mateixa que venia ara a envair les seves terres. Segons Rayó, mare i filla mantingueren una entrevista, “no gaire afectuosa”. Per cert, que Margarida i Pere foren pares del famós Jaume d’Urgell, un altre que es llançaria a una altra guerra abocada al fracàs. Es veu que era una tradició familiar.

Ara ja no eren a terra ‘mallorquina’, així que els mercenaris de Jaume i Elisabet pogueren donar curs a les seves tendències violentes, arrasant tot el que trobaven al seu pas. Feien servir la tècnica de guerrilles, quatre segles abans que fos inventada, a la Guerra del Francès: atacs ràpids i letals, en petits grups. El que no s’acabava de produir era la corresponent batalla campal, d’aquestes que omplen les cròniques.

L’exèrcit dels prínceps de Mallorca va arribar tan endins com Sant Cugat del Vallès, a només 14 quilòmetres de Barcelona. I això, només amb una banda de guerrers indisciplinats. Però, aleshores, les circumstàncies començaven a ser clarament desfavorables. L’exèrcit s’estava desfent, mancaven els queviures i, sobretot, s’estava acostant el temut ‘general Hivern’.

Jaume i Elisabet confiaven en els reforços castellans, però no és que fossin res de l’altre món: només dos-cents cavallers. Varen haver d’abandonar aquella empresa. Castella es va convertir en el refugi dels germans. Ell va morir a Sòria, el febrer següent, i va llegar els seus drets a Elisabet. Havia estat la seva darrera oportunitat.

Les conseqüències de la invasió mallorquina de Catalunya foren catastròfiques. Si només haguessin estat les rapinyes dels mercenaris, encara. Unes setmanes abans d’aquella invasió, s’havien registrat tremolors de terra, terrible experiència per a aquelles gents, supersticioses i sense ni remota idea de geografia física. A continuació, es produí una forta manca de cereal, a la qual cosa es va afegir un nou brot de pesta. I l’esforç fiscal, obligat per la guerra contra l’exèrcit dels prínceps mallorquins, acabà d’arruïnar els catalans, fins al punt que aquell període negre seria per sempre, com dèiem, ‘l’Any de la Fam’. Com per tenir un bon record, dels mallorquins!