La taula de diàleg segons Joyce DiDonato
La mezzosoprano va plantejar un concert en dues parts: savi diàleg del qual els polítics presents al Palau haurien de prendre nota
Joyce DiDonato – Il Pomo d’Oro
Palau de la Música Catalana, 20 de setembre del 2021
La mezzosoprano nord-americana Joyce DiDonato és una bona amiga de Catalunya, on ha actuat moltes vegades i sempre ha presentat substanciosos, suggerents i arriscats programes, alguns amb errors de criteri inclosos, sempre perdonables.
No va tenir res d’errònia (al contrari) la vetllada amb què el Palau de la Música obria nova temporada, perquè la cantant d’Arkansas va presentar-se amb una de les seves especialitats: música barroca. Magistralment agombolada per Il Pomo d’Oro, DiDonato va plantejar el concert en dues parts, els antics i els moderns. Savi diàleg que hauria de servir per fer bé les coses als que tenen la responsabilitat de taules de diàleg, que haurien d’evitar els escarafalls i anar per feina. Observar la llotja presidencial era curiós: d'una banda, Pere Aragonès i la consellera de cultura Natàlia Garriga; de l'altra –separats per la presidenta de la Fundació Orfeó Català Mariona Carulla–, la presidenta del Parlament Laura Borràs. Els cursis dirien que les autoritats quedaven unides per la música. Però jo crec que ni això.
Joyce DiDonato és una cantant expressiva, tècnicament impecable i que domina el repertori que l’ha convertida en una de les cantants més reputades de l’actualitat a escala internacional. Els dots comunicatius que exhibeix li permeten interioritzar el contingut de les paraules i la força dels personatges immortalitzats per les músiques de Monteverdi, Hasse, Händel o Cesti.
La vetllada va tenir moments àlgids, com l’”Addio Roma” de L’incoronazione di Poppea, el “Come again, sweet love” de Dowland o “Scherza infida” d’Ariodante. Algunes notes calanti a “Dopo notte”, de la mateixa òpera händeliana, deixaven mostrar signes de fatiga, però DiDonato, després d’unes simpàtiques paraules en itanyol, encara va oferir com a bis dues àries händelianes de Serse i de Theodora. Una veritable delícia, amb què es posava el fermall d’or a dues concepcions de la música teatral barroca en forma dialogada: l’antiga i la moderna. Senzillament meravellós.
I és que hi ha dues maneres de dialogar: fent bona música o bé desafinant. Alguns (presents ahir al Palau) n’haurien de prendre bona nota.
