La nova era de Taylor Swift comença arrasant a París

Enviat especial a ParísNo era un concert més de Taylor Swift, si és que es pot qualificar així cap actuació de la gira més rellevant dels últims anys, almenys pel que fa a l’impacte econòmic i mediàtic. El concert que Swift va oferir aquest dijous a París era doblement especial perquè era la primera parada a Europa de The Eras Tour i, sobretot, per ser el primer xou des de la publicació del nou disc Tortured poets department. I la cantant ho ha aprofitat per moure fitxa i revolucionar de cap a peus l’estructura i el repertori de la gira: han desaparegut cançons que sonaven en cada concert des del primer dia, dos segments s’han fusionat en un de sol i d’altres han canviat de lloc. Tot plegat per fer espai a un nou segment, el dedicat al seu nou disc; és a dir, a una nova era en la carrera de Taylor Swift.

Evidentment, un canvi en el repertori de la gira d’altres músics seria poc més que una anècdota, però en un tour sotmès a un escrutini mediàtic intens com The Eras Tour, analitzat exhaustivament i fixat en la cultura popular per la pel·lícula concert més taquillera de la història –Taylor Swift: The Eras Tour (Taylor’s Version), òbviament–, els canvis són gairebé una commoció per als swifties, que ja ploren l’absència de temes com The 1, The great american dinasty, Tolerate it o The archer d’un repertori que s’havia mantingut estable durant tots els concerts de la gira. La decisió és, tanmateix, coherent amb un The Eras Tour que, precisament, existeix per donar protagonisme als llançaments discogràfics de la cantant com a unitat artística, estèticament i conceptualment. Si el concepte de The Eras Tour de viatjar a través de la discografia de Swift va néixer com a resposta a la impossibilitat de presentar en directe els discos Lover (2019), Folklore (2020) i Evermore (2021) per la pandèmia, no tindria sentit guardar les cançons de Tortured poets department en un calaix o incloure’n només un parell.

Tot plegat va convertir el concert de Taylor Swift a París en una experiència emocionalment intensa per als prop de 40.000 espectadors del Paris la Défense. El públic, aclaparadorament femení i divers en generacions, formava un oceà de lluentons i brilli-brilli que s’havia vestit a consciència per a l’ocasió, sovint evocant l’estètica d’algun període de la cantant: hi havia qui apostava pel body reptilià de Reputation, famílies senceres amb el look country dels primers discos –rínxols inclosos–, alguns nois sufocats sota la capa de vellut verd d’Evermore i un motivat que anava disfressat de paperera (¿de la història?) on queien fotos de Kanye West i Jake Gyllenhaal, els dolents de la pel·lícula en l’imaginari swiftie; en l’altre extrem, molts homes (i alguna dona) amb samarretes dels Kansas City Chiefs amb el nom de Travis Kelce, l’actual parella de Swift. L’ambient previ del concert ja era digne de veure, amb les terrasses dels voltants posant música de Swift a tot volum i molts fans corejant les cançons a cor què vols. I mereix un capítol a part el fenomen de les polseres confeccionades a mà que les swifties s’intercanvien abans, durant i després del concert, teixint connexions espontànies entre les fans que reforcen una atmosfera de comunitat que pot recordar la d’un Manga Barcelona: entusiasta, empàtic i participatiu.

Cridòria brutal

Però com va recordar la cantant dels teloners Paramore, una Hayley Williams eixerida i entregada però conscient del seu lloc, "tots sabem per què som aquí aquesta nit". Així que després de mitja hora de punk-pop amb empenta –i una versió prou decent del Burning down the house de Talking Heads– va començar a les 19.54 h el concert de Taylor Swift –i el segment de Lover– amb Miss Americana and the Heartbreak Prince empeltada amb Cruel summer, un inici canònic que va provocar un brogit de la multitud eixordador de mena. Fans amb l'oïda sensible: portin taps a un concert de Taylor Swift, no els faran nosa, perquè el soroll es va mantenir mentre anaven caient The man, Lover o el viatge al passat country pop de Swift amb Fearless, You belong with me o Love story.

Sota la cridòria s’apreciava un so força correcte, però també una sensació col·lectiva d’obligat déjà vu, ja que la posada en escena és exactament la mateixa que a la pel·lícula sobre The Eras Tour. Estrenar el documental de la gira abans d’acabar-la pot haver sigut una decisió comercial brillant, però elimina el factor sorpresa del 80% del concert i posa en relleu fins a quin punt tots i cadascun dels gestos de la cantant estan assajats i calculats al mil·límetre. D’altra banda, en l’era de les xarxes socials, quants swifties no havien vist centenars de fragments en vídeo del concert abans de l’estrena del documental?

La rigidesa del concert, inevitable en qualsevol gran gira o espectacle musical de gran envergadura, posa en valor el segment acústic del concert, dues cançons sorpresa i que canvien de recital en recital que la cantant interpreta amb guitarra la primera i al piano la segona –fins i tot l’espontaneïtat està dissenyada en un concert de Taylor Swift–. A París, la cantant va jugar una carta guanyadora: tocar Paris, tema de Midnight que la cantant no havia interpretat mai en directe.

Però a París, les sorpreses del segment acústic van quedar eclipsades per l’estrena de set cançons de Tortured poets department i d’un nou vestuari icònic, un vestit blanc amb la faldilla oberta per davant i estampada amb frases manuscrites. Ple de coreografies amb els ballarins i algun excés teatral, el segment va acabar en alt amb un I can do it with a broken heart en clau d’homenatge al musical clàssic i les pantalles, en blanc i negre, mostrant la façana d’un teatre anunciant The Eras Tour. Tot plegat fa explícit que, més que una innovació en la música en directe, la nova gira de Taylor Swift recicla el vell concepte de revista musical, però adaptat als codis del pop d’estadis.

En qualsevol cas, un concert de The Eras Tour és sobretot un exercici de generositat cap al públic on la prioritat és l’abundància, tant de temes musicals com de canvis de vestuari. I no parlem ja de minutatge: quan les últimes notes de Karma es van extingir a la Défense el rellotge marcava les 23.09 h, tres hores i un quart de concert sense pauses ni descans. Com apuntava Gerard Casau a la seva crítica del documental Taylor Swift: The Eras Tour, la de Pensilvània ha traslladat al pop mainstream l’èpica de les maratons de més de tres hores dels concerts de Bruce Springsteen amb The E Street Band, però amb un relat endreçat sobre la seva pròpia carrera i adaptat a les lògiques de l’era de les xarxes socials.

La divisió en èpoques del repertori pot jugar en contra de Swift, sobretot pel protagonisme que prenen el nou segment que integra Folklore i Evermore ("Són discos germans, així podeu dir-li Folkmore o Everlore, tant és", va dir Swift abans de cantar Champagne problems) i el de Tortured poets department, amb cançons més allunyades dels codis i l’efectivitat del pop d’estadis. A les swifties, tanmateix, no semblava que els importi: al contrari, dos dels moments de més cridòria del concert –a nivells de beatlemania– van ser els nous temes But daddy I love him i So high school, que van encetar el segment dedicat al nou disc. ¿Però era per la importància d’aquestes cançons, publicades fa només tres setmanes, o per l’emoció d’estar vivint un moment històric, almenys des d’una perspectiva swiftie? Taylor Swift va començar un nou capítol de la seva història d’èxit i dominació cultural a París, i els seus fans va ser-hi, un cop més, per acompanyar-la.