Una trobada entre Àsia i Àfrica massa ensucrada

En la seva primera pel·lícula en una dècada –l'anterior, Timbuktu, va guanyar el 2014 nombrosos premis internacionals i va ser nominada a l'Oscar–, el cineasta malià Abderrahmane Sissako basteix un pont entre Àfrica i Àsia. La història de l'Aya, una jove de la Costa d’Ivori que fuig del seu casament i acaba emigrant a una ciutat xinesa, permet al director de Bamako construir un univers tancat en què conviuen, en inusual harmonia, persones de nacionalitats i cultures diferents.

La noció d'harmonia és essencial en un film que situa al centre la gestualitat repetida, pausada i ritualitzada de la cerimònia xinesa del te. Una tradició que, en la seva versió japonesa, Yasujiro Ozu va capturar en pel·lícules que desprenien el rigor formal i la profunditat poètica d'un haiku. Lamentablement, aquest no és el cas de Té negro, film irregular que brilla esporàdicament en l’àmbit formal –el joc amb els reflexos a l'inici de la pel·lícula, una certa idea d'autolimitació i repetició que, novament, sembla tenir en Ozu un dels seus referents, encara que també en Wong Kar-wai–, però que rarament alça el vol emocional i que, a vegades, confon poesia amb cursileria: l'escena de la papallona digital n'és l'exemple més flagrant.

És indubtable el respecte i l'empatia amb què Sissako, un cineasta veterà amb una obra estimable, tracta els seus personatges, sobretot els femenins. També és admirable el retrat vívid, lluminós i allunyat de tot miserabilisme que fa de la comunitat migrant, i que aviat es revela com una mena de fantasia utòpica, un món més tolerant i harmoniós que connecta amb el to intensament oníric i irreal del film. És una llàstima que, en la seva deriva romàntica –la pel·lícula és, també, un melodrama sobre el pes del passat i les segones oportunitats–, aquesta tassa de te acabi estant massa ensucrada.