El teatre com acte de fe de Pablo Messiez

La nova proposta de Pablo Messiez (Las canciones) va de la voluntat de creure. De la fe. Perquè el teatre és un acte de fe. De quina manera, si no, es pot aixecar una producció de teatre? ¿No és la fe la que porta al teatre els espectadors? Esclar que no és la fe religiosa, sinó la fe en la capacitat de l’art de transformar i transformar-nos, de fer possible l'impossible, de fer-nos creure el que és increïble.

Des d’aquest punt de partida, el director argentí aixeca una invitació al joc que tant li agrada de barrejar realitat i ficció en un temps imprecís i en un espai que es transforma constantment. La realitat dels intèrprets que trenquen la quarta paret adreçant-se als espectadors. La ficció d’una versió teatral de la pel·lícula Ordet (La paraula) de Carl Theodor Dreyer basada en l’obra de teatre del mateix nom de Kaj Munk.

Messiez aprofita la trama argumental però la trastoca. Després de tot, no és mai la trama el que li interessa. Sobre un terra lluminosament blanc, l’obra arrenca amb el retorn de l’Amparo i la seva dona embarassada, la Claudia, a la casa familiar. Venen de l’Argentina per parir a la vella Europa. Allà hi troben la Felicidad, la germana impossibilitada en una cadira de rodes; la Paz, la germana poeta, i el Juan, que de tant llegir Kierkegaard està convençut que és Jesús de Natzaret i consegüentment sermoneja sobre la falta de fe de les seves germanes. L'Amparo pateix pel part. Quan arriba el moment, el doctor no pot salvar el nadó ni la mare. I Messiez es bolca estèticament sobre el film de Dreyer (que es projecta en un petit televisor en una cantonada de l’escenari) en l’escena del funeral de la Claudia. Una morta que ens explica que no és fàcil fer de morta al teatre perquè els morts no fan res.

Un magnífic final amb un llarg silenci a l’espera que Juan/Jesús faci el miracle d’una resurrecció que només és possible... al cinema i el teatre. Es tracta d’un intens silenci que, ben segur, implica els espectadors i que amb la fantàstica escenografia de Max Glaenzel, la destil·lada il·luminació de Carlos Marquerie i el treball dels intèrprets vesteixen una proposta formalment interessant malgrat la deficient projecció de la veu d’alguns d’ells.