Observatori
Cultura 20/10/2023

Teatre de barra, la coartada i el macguffin

El Teatre de Barra és teatre en estat pur, píndoles d’una categoria indiscutible amb noms i llinatges que així ho corroboren

2 min
Neus Cortés i Xavi Núñez a Tofol’s Show

Després de XXIII edicions i més de deu anys d’existència, des de 2012, no resulta gens agosarat convenir que el Teatre de Barra és un clàssic de la història de la dramatúrgia mallorquina. Un format que encurioseix tant espectadors habituals de l’art de Talia com d'altres que no ho són tant, o fins i tot gens. En qualsevol cas, sempre transcorren a teatre ple, amb la qual cosa la interacció entre actors i públic es multiplica exponencialment a cada espectacle i sense excepció. Aquesta nova tongada al carrer Blanquerna i altres del voltant compleix amb escreix tots els trets que caracteritzen, dos cops a l’any, aquesta munió de públic, entre el passeig, la cultura i un beure amb picada, o sigui, un acte social que ho harmonitza gairebé tot. En aquesta ocasió, el “orbitans” han triat el cinema modern com a coartada, tot i que no és més que un macguffin. En realitat, és teatre en estat pur, píndoles d’una categoria indiscutible amb noms i llinatges que així ho corroboren.

Per exemple, Bernat Molina, autor i director de Pràcticament perfectes, protagonitzada per Sofia Muñiz i Lurdes Ferriol. Un encontre entre una hipotètica Mary Poppins i una circumstancial Ventafocs, que és comèdia perquè fa riure, però no tan sols això. Molina, amb la seva desbordant imaginació, ens porta cap al finestral de la tragèdia, però tan sols el mostra, això sí, de molt a prop.

Santi Celaya, Neus Cortés i Xavi Núñez també són noms i llinatges prou coneguts, que garanteixen el que vindrà a continuació. El primer com a autor i director, mentre que els segons són Tofol i Mari, encara que ella es diu Cati. Són els protagonistes de Tofol’s Show, a qui a Nord-amèrica li diuen Truman. Una petita gran meravella, on tot funciona amb tanta precisió com el gall que cada matí anuncia un nou dia per als dos protagonistes.

Per veure Jet Lag!, seria molt recomanable que els espectadors portassin mocadors. Escrita i dirigida per Alfonso Morillas i protagonitzada per Laura Andújar i Miquel Àngel Torrens, quasi res! Basada en una pel·lícula que no m’agrada gens, Cinema Paradiso, especialment i sobretot perquè mai no m’he cregut el personatge de Salvatore. Idò, incomprensiblement per a mi, Torrens i Andújar em varen emocionar des del primer moment de la funció. És més, no deixaren de fer-ho fins al final.

Lluís Colom tampoc no necessita presentació, i ell és el responsable del text i la direcció de Penya-segat. Una desconstrucció molt acurada i original d’un altre títol mític, com és Thelma i Louise, que, a més, com també és habitual per part del responsable de tot plegat, sempre ens sol descobrir alguna perla interpretativa més enllà dels coneguts i reconeguts. Prenguin nota, Loreta Faus i Rebeca del Fresno. A la fitxa artística posa “Gènere: Improbable”. Ho és. No és gens convencional.

En canvi, En traspaso és un thriller, no hi ha dubte, inspirat en Taxi Driver, original d’Alejandra Catalán i dirigida per Joan Pizà. Podria semblar que és a l’única on no hi ha doblet, però tampoc. L’autora és també la protagonista, juntament amb Pedro Orell. Si l’hagués de definir amb un sol adjectiu, diria que és “desigual”.

stats