Fer teatre després d’esquivar un segrest

BarcelonaQuan Loredana Volpe (Caracas, 1990) va arribar a Barcelona sabia que, molt probablement, no podria tornar a casa seva durant molts anys. La directora i dramaturga es va refugiar a Catalunya el 2014, després d’haver-se vist obligada a marxar de Veneçuela per motius de seguretat. “La gota que va fer vessar el got va ser que vaig patir un intent de segrest, em van disparar i vaig aconseguir fugir. Aleshores em vaig adonar que no podia continuar vivint ni treballant al meu país”, explica Volpe. A Veneçuela les seves obres no eren ben vistes pel govern. En concret, Volpe va estrenar una versió d’ Ubú rei titulada Ubú presidente, en què feia referència a la mort d’Hugo Chávez. “Vam fer l’espectacle en una sala pública i no va agradar als dirigents polítics, però s’havien tancat molts mitjans de comunicació i el teatre era l’única trinxera en què es podia lluitar”, diu la directora i dramaturga, que també lamenta “la precarietat” i “la inseguretat” del país. Davant d’aquella situació, va volar directament fins a Barcelona i es va apuntar a l’Institut del Teatre amb l’anhel de poder traslladar la seva carrera artística a Catalunya.

Des d’aleshores han passat cinc anys i Volpe ha donat llum a uns quants projectes. El 2017 va portar No exit al Teatre Akademia i l’any passat va publicar A pesar de tu santa cólera (Navona), un poemari introspectiu i estructurat seguint la idea d’un convent. Ara dirigeix a la Sala Atrium Ànsia (Crave), una obra de la dramaturga britànica Sarah Kane que, segons Volpe, està impregnada de la seva experiència d’exili. “La peça parla d’identitats diluïdes i jo em sento una mica així, com si la meva me l’haguessin arrencat de soca-rel”, explica la directora, que s’ha aproximat al text de Kane equiparant-lo al dilema dels eriçons de Schopenhauer. El filòsof deia, en una paràbola tan bonica com desesperançadora, que amb les relacions humanes passa el mateix que amb els eriçons: quan tenen fred s’acosten i, inevitablement, es fan mal. De la mateixa manera, les persones estan predestinades a acostar-se, perquè es necessiten, en una proximitat que implicarà sempre dolor.

Amb obres com Blasted -que es va representar l’any passat al TNC-, Kane va transgredir els límits i les convencions teatrals. Ànsia, que es pot veure del 6 al 31 de març, potencia aquesta voluntat rupturista, fins al punt que els personatges són tan difusos que no tenen ni nom. Marc Pujol, Marc Garcia Coté, Anna Casas, Chap Rodríguez i Marta Ossó es posen en la pell d’A, B, C i M, quatre veus que busquen desesperadament la manera de comunicar-se. “Sabem que han patit experiències difícils. Hi ha un personatge que vol ser mare, un pedòfil i un altre que ha patit abusos”, explica Volpe. Aquestes existències ferides expressen tot allò que senten en un escenari despullat d’artificis. Només els acompanya la música d’un violí interpretada per Álvar Llusá-Damiani. Rodríguez, que s’ha encarregat de la traducció al català, assenyala que el text casa amb la presència de la música perquè és “com una partitura feta de jocs i repeticions lingüístiques, en què prima molt el ritme”. En aquest sentit, la directora defineix l’espectacle “com un riu”, a través del qual totes les veus “s’acaben fonent en una de sola”.