Joan Fullana i Victoria Szpunberg: “El teatre és un espai alternatiu al sistema, però no a la vida”

PalmaDefensen el teatre com un espai imaginatiu on compartir un món que, malgrat que és ficció, moltes vegades ens conta més sobre nosaltres que la realitat. Joan Fullana (Palma, 1984) i Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) dirigeixen obres per una qüestió bàsica: ser feliç amb allò que fas.

Què implica fer teatre en els temps actuals, en què la virtualitat ho domina tot?

— V.S. Una salvació. El teatre dona una esperança, és un lloc de trobada, amb ingredients que és impossible trobar en el sistema que vivim ara mateix. És una trobada transversal, no jeràrquica, tot i que hi ha un director. És una conversa, una assemblea. Et dona una possibilitat de compartir amb altres ciutadans, el públic. És un lloc de creativitat, on és important la imaginació i la paraula, on t’oblides dels problemes. És un espai alternatiu al sistema, però no a la vida, perquè el teatre és un lloc de vitalitat. Ara bé, també és un lloc de precarietat.

— J.F. El teatre és un espai de comunitat, un refugi de la velocitat del món. Hi ha una cosa interessant: la idea d’espai de ritual. Tenim el nostre ritual, que és l’assaig. Aquesta ritualització de l’espai escènic i d’assaig dona un confort que és motivador per continuar aprenent. També és un lloc molt precari, on cada vegada costa més tenir el temps mínim per poder fer la feina en condicions. I ja no parlem de sous, que aquí són ínfims.

Com ha de ser un bon director?

— J.F. Cadascú n’ha de trobar la manera. És imprescindible una mirada oberta, ser transversal i integrador amb el grup. El moment en què els directors homes obligaven a fer coses d’una manera i des d’un lloc, diguem-ne violent, ha acabat. S’ha de cercar la persona que genera un espai de confiança, de joc, on l’equip se sent en disposició d’aportar. El teatre només es pot fer en companyia, és gairebé impossible fer-lo tot sol. Tanmateix, necessitaràs la mirada de l’espectador.

— V.S. Una cosa important és l’escolta, una característica deficient en la societat actual. Hi ha directors que practiquen més l’enginy, que veuen abans de mirar i decideixen abans d’escoltar, perquè ho tenen tot al cap. És gent genial. Però m’agrada dirigir més des de l’escolta, deixar que l’equip tingui espai, des del becari a l’actriu famosa. També has de tenir certa facilitat perquè la cosa no es descontroli. És un equilibri. Has de tenir capacitat de lideratge i que la gent pensi que el que dius té sentit.

Què heu après a no fer amb el temps?

— J.F. Abans predefinia molt més el que havia de passar, com serien els assajos, com volia que fos exactament l’obra. Amb el temps he descobert que, quan confies en el present, apareixen coses inesperades i impossibles de preveure. Quan confies en la unió de les ments i les casualitats, això pot dur a una realitat escènica més interessant.

— V.S. Estic aprenent a gestionar l’angoixa i ansietat, a assumir que no ho sé tot i que no som perfecta. És com treballar des dels meus límits, no voler ser perfecta o ser una directora que no som. Per dedicar-te a això t’has de conèixer molt a tu mateixa i saber les coses que et van bé i les que no. I anar a les totes amb el que saps fer i el que veus. I has de confiar en l’equip, que és importantíssim.

Amb quina mena d’actors us agrada més treballar?

— V.S. És important que entenguin i acceptin el tipus de teatre que plantejo i la meva escriptura. Quan he treballat amb actors molt racionals, que tot ho volen saber... Ostres, m’ha costat molt. Necessito gent llançada, intuïtiva, oberta, amb espontaneïtat, que sàpiguen jugar.

— J.F. Vull els mateixos actors que ella [riuen]. Gent oberta, creativa, intuïtiva i que entengui que l’escenari és un espai de joc i de descobriments. Hi ha coses no es descobreixen des del cervell, sinó des del cos, des del joc, des de la situació.

Manquen dones directores?

— V.S. La situació ha millorat, però manquen dones en els espais de decisió i una mirada profundament feminista i femenina. També us dic que estic una mica farta d’aquesta cosa que et truquen perquè necessiten dones. De vegades t’ho diuen descaradament i és una falta de respecte. Ara treballo amb moltes dones més joves que jo. Les veig empoderades i diferents de la meva generació. Noto un canvi, però ha de ser més profund i modificar les formes de fer.

— J.F. S’han de modificar les estructures, trobar estructures feministes. No només posar dones perquè són dones, perquè això és una trampa del masclisme, una merda.

Fer teatre també és una manera de fer política?

— J.F. Un escenari és un espai públic, un altaveu i s’hi posa una manera d’entendre la vida. El missatge que envies per força serà polític, encara que no facis teatre polític, que no hi hagi una intencionalitat política.

— V.S. L’art és un lloc on et connectes amb la imaginació i la llibertat. És el que m’interessa posar per davant, més que l’activisme. Tot i que hi ha gent que diu que les meves obres tenen un alt component de crítica social. Suposo que això ve a l’ADN.

Recomanen

Obres que els hauria agradat dirigir