Joan Carreras: "El teatre ha de ser impúdic"

PalmaHistòria d'un senglar és el primer monòleg que fa l'actor Joan Carreras. Escrit i dirigit per Gabriel Calderón, la peça utilitza el personatge de Ricard III de Shakespeare per reflexionar sobre els mecanismes de poder, el desig i el ressentiment als escenaris. Dissabte, dia 26 de juny, l'obra arriba al teatre Principal de Palma a les 19 hores.

Us conviden a interpretar a un actor que ha d'interpretar Ricard III... Hauríeu preferit fer directament de Ricard III?

— El més maco d’aquest procés és veure com l’actor, que curiosament es diu Joan Carreras com jo, arriba a Ricard III i gairebé es converteix en ell. Totes les ambicions, deformitats interiors i exteriors, les assumeix com a seves, si no és que ho són. Són igual de superbs, prepotents. S’assemblen bastant.

El personatge que interpretau a Història d’un senglar està cansat de fer papers secundaris. Tots podríem ser una mica aquest personatge, tenim un jo interior que considera que no es valora suficient el talent que tenim?

— Tots tenim clarobscurs, tendim a intentar ser bones persones. Fer de dolents a l’escenari ens permet fer de bons a la vida normal, però tots tenim enveja, rancúnia, orgull. No podem renunciar a la nostra part fosca, però l’hem de modular. A mi m’encanta fer de dolent a l’escenari perquè així cremo els meus fantasmes emocionals. Al final, tots intentem ser políticament correctes, sociables, bones persones. Per això, tant pels intèrprets com pels espectadors, està bé que el teatre tingui aquests personatges, molt més qüestionables.

Ja n’hi ha suficients, de dolents als escenaris, o el teatre és massa políticament correcte?

— Sempre penso que el teatre ha de ser parlat en veu d’un personatge. El personatge no té una moral d’acord amb la nostra societat, tenen consciències, sang i ossos fets a mida. Són ells els que parlen, és la història. Si haguéssim de ser políticament correctes constantment no podríem fer ni la meitat dels autors que es fan. No podríem fer Shakespeare. Aquests personatges serveixen per remoure consciències, i potser, només potser, que ens facin prosperar. Considero que el teatre ha de poder a l’abast de la gent personatges diferents, realitats distintes. El teatre no pot ser pudorós, ha de ser impúdic.

En què s'assembla vostè a Ricard III?

— En les seves petites deformitats. Possiblement Ricard III no era tan dolent com la gent es pensa, però no hi ha res millor que treure els pitjors defectes dels personatges per fer-los més malvats. No tinc res d’ell, però li reconec els defectes. Si veiem la seva trajectòria, la que Shakespeare li va marcar, veiem un home torturat, amb una ambició malsana.

Personatges com el de Ricard III estan molt mastegats. Els clàssics sempre tenen això de voler renovar-los, revisar-los… què es veu de nou a Història d’un senglar de Gabriel Calderón? 

— No estem revisitant l’obra, tampoc el personatge. Simplement serveix de pretext per veure com la passió, l’ambició i les ganes de poder només aconsegueixen que una persona es quedi sola; com el que li va passar a Ricard III quan va ser coronat. De fet, aquest Joan Carreras s’enamora dels tres personatges femenins de l’obra, i els acaba fent en escena perquè considera que ningú els pot fer igual de bé com ell. Vol demostrar que tothom està equivocat i que és millor que ningú. L’obra funciona com un assaig de teatre, construït amb molt d’humor, acidesa i mala llet.

Es pinta un poc la professió d’actor com una carrera, una lluita, un espai ple d’ambició. Els actors es poden convertir en senglars perillosos?

— No només els actors; en general, pot passar amb qualsevol feina que treballi sobre les ànimes o que faci servir el teixit emocional que tenim. Cada vegada estic més segur que no es pot treballar sol. El teatre entra amb amor, humor, confiança, disposició. És l’única manera. M’he topat amb pocs actors que siguin com aquest Joan Carreras. En aquesta feina treballes molt amb la teva autoestima, no te la poden ferir amb un sistema dictatorial. Sempre s’ha de fer feina des de l’amor, fins i tot amb personatges tan estúpids com el meu.

Tant de la peça com de la teva interpretació se n’ha parlat molt bé. Com se sent quan tothom s’aixeca i l’aplaudeix? Això és poder?

— Em sento molt agraït. Encara considero que el teatre és com un miracle: que la gent surti de casa seva i vagi fins al teatre, en un moment què tenim tot l’entreteniment a la nostra disposició, i vulgui participar d’aquesta litúrgia del teatre, em sembla una cosa increïble. Si a sobre hi ha gent tan compromesa com Gabriel Calderón i gent que s’estimi la feina, és una sort. Per mi, que em considero un apassionat, tot pren sentit, la litúrgia s'esdevé.