"Fer teatre és com fer l'amor: sempre és el mateix, però cada dia és diferent"

BarcelonaL'equip torna a dalt l'escenari després de les salutacions de rigor, generoses. El director Paco Mir hi arriba concentrat, amb el cervell bullint de detalls que haurà de polir abans de l'estrena d'Esperant Mr.Bojangles, que es pot veure al Teatre Poliorama des d'avui fins al 24 de març. "Han passat coses", admet. Això del teatre és artesania diària. Lluís Villanueva hi arriba tranquil i Sílvia Abril, amb un somriure d'orella a orella: "Ara mateix estic feliç, estic borratxa d'adrenalina, no puc pensar". Són els dos protagonistes, juntament amb Lua Amat en el paper de filla i narradora, d'aquesta història sobre un matrimoni que fa un pacte contra la realitat per donar corda a les felices "excentricitats" d'ella. El llibre d'Olivier Bourdeaut va ser un bestseller a França i l'obra manté la mateixa "combinació d'humor amb llagrimeta", diu Mir.

Villanueva explica molt bé el to del muntatge quan diu que l'obra "és literatura francesa, que ens permet transitar per llocs complicats amb la llicència de la poètica, com passa a Amélie". Els colors, les festes a ritme de Mr. Bojangles amb la veu de Nina Simone, l'alegria i la ficció guanyen la partida a la realitat. "No estem retratant la malaltia mental des d'un punt de vista realista. És un conte per a adults. El públic té referents de què és l'esquizofrènia, però no ho ensenyem de manera crua, i això ens permet volar. Una de les grans virtuts de l'art o la literatura és que pot anar de biaix", explica l'actor. De fet, l'obra té la particularitat que converteix una malaltia en un atribut a través de l'amor.

Ara bé, un gir dramàtic fa canviar-ho tot i els obliga a tocar de peus a terra. "Apareixen molt tard les paraules bipolaritat i esquizofrènia, i es veu poques vegades que ella té uns canvis d'humor brutals –explica Abril–. No m'he preparat un personatge amb una malaltia, he fet un viatge una mica lliure, intentant transitar-hi, i no sé com es rebrà, perquè jo ja estic molt guillada, el meu referent no serveix! Jo puc acabar així", bromeja Abril. "No hi acabaràs, ja hi ets!", rebla Villanueva. "Qüestiono qui són els bojos, realment: els que seguim el sistema, les normes i les lleis, o els que en viuen al marge i són més feliços. És un meló que s'obre", afegeix l'actriu. "Com és aquella frase que ens agrada tant?", pregunta Villanueva a Abril. I la reciten junts: "Quan la realitat és trista i avorrida, el millor és inventar-se una bona història". En el fons, l'espectacle és una oda a les ficcions que ens expliquem i, per tant, al teatre.

Els primers espectadors que van veure la funció dijous, la majoria subscriptors convidats per l'ARA i alumnes d'escoles de teatre, van ser conillets d'Índies en un moment en què la funció "comença a caminar i ara ha de rodar", diu Villanueva. En el col·loqui posterior, els espectadors volien saber detalls curiosos, sobre com aconsegueixen canviar-se tan de pressa (amb l'ajuda de dues persones), sobre l'ombra del Tricicle en la direcció de Paco Mir i sobre les setmanes d'assajos que han tingut: quatre aprenent-se el paper a casa i sis més per posar-la en escena. "Quan arribes a l'assaig has de tenir text a dins, si no el director no pot treballar. I si un company no se'l sap, és una putada, és posar bastons a les rodes", diu Sílvia Abril, que descriu els assajos com un lloc "per passar-ho bé, per jugar". "Fer teatre és com fer l'amor: sempre és el mateix, però cada dia és diferent", sentencia Paco Mir.