Tast editorial

‘El temps habitat’

La darrera novel·la de Maite Salord acaba d’arribar a les llibreries. ‘El temps habitat’, editada per Proa, parla dels efectes de la venda de la terra i d’una pèrdua que excedeix en molt l’àmbit material

'El temps habitat' de Maite Salord
Maite Salord
28/09/2024
5 min

PalmaRetornes a la casa de camp que has habitat cada estiu des que tens memòria. Camines d’esma pel cordó de terra que separa les roques de la marina. Només la lluna plena i tu, i el penya-segat que per moments és massa a prop. La llanterna del mòbil t’il·lumina un parell de passes i, més enllà, tot és fosc. No vols recordar la darrera vegada que vas fer aquest camí de nit. Fa massa temps d’aquell estiu en què els pares van decidir, com si fos possible, protegir-te de la vida.

Encara no feia un any que s’havia mort el teu germà. Et van tancar dins la casa de la finca, entre parets altes de marès. Només veies tanques sembrades. Si pujaves dalt el terrat, una línia fina de mar cap al sud. T’ofegaves i moltes nits, quan tothom dormia, travessaves la finca com una ombra fins a l’aparcament de la platja. T’esperaven els amics, amb els llums dels cotxes encesos i el maleter ple de cerveses. Tornaves de matinada, com ara. Però ja no ets una adolescent i no hi ha ningú a la casa.

Sents l’aigua com s’arreplega damunt les roques abans de tornar a la mar gran. Ressona en el silenci de la nit com una aigüera que es buida en la foscor. S’ha aixecat xaloc i has deixat el plat brut del sopar a taula i l’olla damunt el fogó. Quan tornis al xalet on vius des que et vas casar, les restes de pasta s’hauran petrificat al plat i et costarà desaferrar-les. Ho hauries pogut deixar tot en remull, però no hi has pensat fins ara.

Et sembla que fa una eternitat que t’has aixecat de la taula de la cuina amb el mos a la boca i has sortit al jardí. Els llums encesos il·luminaven la verdor i el blau turquesa de l’aigua. No veies res. Només notaves el menjar al coll com una pedra dolorosa que no deixava pujar l’alè. Amb els ulls tancats, has intentat respirar fondo durant uns minuts. La nosa al pit i la basca asfixiant t’han empès a la piscina. De petita, et feia pànic morir d’un tall de digestió. T’has somrigut amb indulgència només de pensar-hi, mentre et capbussaves nua cercant la lleugeresa i la frescor de l’aigua.

No saps el temps que has bracejat amunt i avall com si t’hi anés la vida. Sempre t’ha agradat l’aigua i sempre t’ha donat pau. Avui vespre els intents per escanyar el desfici han estat inútils. Et vols convèncer que fins llavors no havies pensat en el que passarà demà, però saps que no és cert. Hi has pensat intensament i des de fa tant de temps que has deixat de notar-ho. Com deixaves de sentir l’olor de terra, de fems i de llet dels primers dies de l’estiu.

T’has ficat al llit pensant que la fredor de l’aigua et permetria descansar. No has parat de fer voltes entre els llençols calents. Diries que no has dormit gens. El ventilador del sostre feia anar i venir d’una banda a l’altra de l’habitació els pensaments que et fan estar neguitosa. Sempre els mateixos i sempre amb tu. Un son lleuger en què tot es convertia en imatges inquietants que et feien obrir els ulls de cop. Fins que t’has alçat, encara nit tancada, has arrencat el cotxe d’esma i has arribat fins aquí.

El camí ja no segueix la línia de la costa i et fa entrar dins la marina. Respires l’olor de la terra humida i recordes quan les plogudes d’agost anunciaven el retorn al poble, a l’escola, al fred. Abans, les estacions tenien un principi i un final. Trepitges arrels i camines coberta de branques per on s’endevinen petits bocins de cel blau fosc. La teva vida va lligada a aquest paisatge que habita el pensament des d’un temps imprecís. Les teves passes dins la marina es podrien confondre amb el passeig d’una rata sarda, però no et mous amb la seva agilitat dins aquesta construcció silenciosa de troncs, branques i fulles. T’has fet gran i vas feixuga. La vegetació ha desdibuixat el pas i t’has d’obrir camí amb la mà. Tens por de caure i carregues tot el pes del cos damunt el peu en moviment, en un gest forçat que no pot evitar que la sola patini damunt les pedres llises i la banyadura.

No tens temps de pensar i els dits cerquen un agafall que et retorni l’equilibri que fa temps que has perdut. El mòbil et cau a terra, però encara fa llum. El dolor es fica dins els agullons de les aritges que se’t claven a la carn i hi deixen un rastre de sang tan prim que es torna negre just travessar la pell. Podries caure dins una d’aquestes mates de llentiscle que t’envolten i estar-t’hi hores sense poder-te’n moure. Potser amb algun os trencat i esgarrinxades pertot, entre branques i fulles i olor de resina.

De bon matí comença la desfilada cap a la platja d’homes, dones i criatures carregats de para-sols de colors cridaners i de neveres de plàstic o de porexpan. Amb la motxilla o el cabàs d’espart o de tela ple de menjar i tovalloles i cremes solars de totes les textures i de totes les olors que cada dia acaben convertides en una pel·lícula greixosa que enterboleix l’aigua transparent. Te’ls imagines a tots i t’imagines la cara que posarien en trobar-te com un pes mort dins la vegetació.

Riuries de gust d’imaginar-te una escena tan ridícula si no fos que sents la foscor massa a prop teu. Els xerrics dels grills s’amplifiquen dins el cervell com sons sinistres i tens la temptació de tornar enrere. No sabries explicar a ningú què hi fas aquí i segur que et mirarien amb cara de pena i ves a saber amb quina sospita estúpida dins el cap. Pobra dona. Respires fondo i et llepes els punts negres de sang presa del palmell de la mà i dels dits. Fas gust de salat.

Abans, quan fugies de nit, eres més jove i més àgil, i l’alcohol et feia passar damunt les pedres i les fulles humides sense adonar-te’n. Et sabies el camí de memòria i no tenies por. Sorties de la discoteca del port amb el temps just d’arribar a casa abans que s’obrissin les portes de les habitacions, que els peus descalços colpegessin les rajoles vermelles d’almangra amb els talons endurits i que la vella cisterna del vàter, que havia degotat tota la nit, es buidés de cop. Abans que el cor de veus amb cafè amb llet es fongués amb les imatges canviants dels somnis espessos. Et llevaves quan la claror del sol ja entrava de ple dins la teva habitació, tallada pels llistons de les persianes de llibret.

stats