Bernat Mas Adrover: “Tenc l’ambició de sentir aquell moment brutal en què rebentes”

PalmaImpossible acotar el camp d’acció de Bernat Mas Adrover s’Esmolador (Felanitx, 1993), algú capaç d’escometre la jardineria, la mecànica agrícola, la direcció d’art i la pintura amb la mateixa actitud, una mescla de pragmatisme rústic i d’obsessió per arribar a l’os de les coses. La seva infància no va ser fàcil: va perdre el pare quan tenia dos anys i mig. Del fet que els seus padrins exercissin de figura paterna potser en prové el seu gust per la història del seu poble, els seus personatges i les seves anècdotes més extravagants. Ell podria formar part d’aquest mateix panteó. Potser perquè és artista quan desbrossa i menestral quan pinta, una disciplina a la qual va arribar inspirat per Tomeu Cabot, de Taller Llunàtic, convertit en l’inesperat corifeu de la nova generació d’artistes que estan sorgint d’aquella òrbita: les germanes Lluïsa i Júlia Febrer, Tònia Meravell, Pere Salvà, Dr. Morey… 

Bernat s’Esmolador viu al carrer de la Roca d’en Boira, a Felanitx. D’aquí en provenia el nom del seu taller de serigrafia, que ha tancat per aprendre l’ofici de mestre d’aixa. Assegut al sofà, combina pitis i birra i conversam…

Teniu records del vostre pare?

— En tenc dos flaixos. El primer, en què fèiem una fotografia familiar. L’altre és d’un dia en què ell pintava a l’oli i em va posar damunt els genolls i em va dir: “Au, pinta, Bernat”. Vaig fer dos burotatxos. Mon pare pintava perquè també era un poc brusquer, com jo. Li agradava tot i res. Va anar un temps a classes amb Andreu Maimó, abans que fos conegut. Però a la família ja hi havia el padrí del meu padrí que donava classes de dibuix i era ebenista. Segons m’han dit, va fer l’altar de la Providència.

Ser brusquer i que us agradi tot i res us pot definir.

— Sí, sempre m’ha agradat tocar coses amb les mans. De nin feia gàbies als canaris. També m’agradaven les bicicletes i passava els horabaixes a la botiga muntant-les i desmuntant-les. Vaig córrer durant anys, però quan em fitxà el Cala d’Or me’n vaig avorrir. Només me la torraven. A la darrera carrera, a la primera volta, em vaig aturar a una vorera, vaig desinflar la roda i els vaig dir que havia foradat. Així com vaig penjar la bicicleta al cotxe, la vaig vendre. Encara tenia la roda desinflada.

I com vàreu arribar a l’art?

— A l’institut vaig repetir no sé quantes vegades. Després vaig fer jardineria. A les classes de floristeria sempre m’hi agradava fer dues filigranes. Però quan em vaig posar de jardiner tenia molta feina, anava molt estressat. Tenia 21 o 22 anys i duia la meva pròpia empresa. O hi posava més gent, que no ho volia, o tancava. No trobava el net de les coses, res m’agradava. Anava a veure gent. Em cercava. Coneixia Tomeu Cabot de foravila. I ell m’animava a pintar. “Si t’has de treure trastos de damunt, pinta”, em deia. Un diumenge, em vaig aixecar, vaig anar a cercar llapis i papers, porros i litrones i vaig preparar una habitació per pintar. Quan me’n vaig adonar eren les vuit del matí i tota l’habitació era plena de dibuixos. Em vaig posar a riure i a plorar. Al cap d’un parell de mesos vaig decidir tancar el tema de la jardineria perquè no m’agradava.

Va ser llavors que vàreu obrir el taller de serigrafia?

— Sí, amb un company anàrem a Cuba tres mesos. Tots dos anàvem molt a veure Tomeu perquè ell també pintava i hi teníem molta relació. A Cuba vàrem estar a un taller que feia feines increïbles, serigrafies de 60 colors amb quatre pantalles. Estaven tres mesos fent un tiratge de 200 làmines. Tomeu ja ens havia ensenyat a fer serigrafia i, quan tornàrem, obrírem el taller Rocaboira. Àngel, el meu soci, va partir després d’un any i jo vaig reformar la portassa per tenir el taller aquí, combinant-lo amb altres feines. A Correus, d’ajudant de mecànic agrícola, marger, picapedrer, fer vinya... Però al cap de deu anys de treballar-hi, vaig dir: “A ca una puta el taller”. Ara ho he cedit tot a uns companys que són dissenyadors gràfics.

També heu fet feina en diverses pel·lícules i alguna sèrie, en el departament d’art.

— Sí, la primera va ser El Ventre del Mar, d’Agustí Villaronga. També vaig fer Arca, un curtmetratge d’Antonina Obrador, la sèrie Mopis… He estat a Quest, i a Barcelona en una sèrie de Netflix. El darrer que he fet ha estat Forastera. Després vaig ajudar en un videoclip de Clara Ingold i vaig fer la direcció d’art d’Els ballarins, de Miquel Serra. I vaig col·laborar amb Joana Gomila i Laia Vallès en l’escenografia del Festival Internacional de Poesia del Palau de la Música.

També has fet cosa amb les germanes Febrer i altres artistes joves en l’òrbita de Tomeu Cabot…

— Amb Lluïsa ens hem fet molt arran d’aquestes anades a cal Tomeu. També hi van Tònia Bauçà, Pere Salvà... S’ha format alguna cosa. Tomeu té molta informació i és una persona brutal, pel seu deliri. És com un al·lot petit. Ha creat aquest personatge, com a inaccessible. En realitat no ho és, però ell s’ho creu i s’ho fa. Estic molt content d’haver pogut entrar en aquest món seu perquè t’adones que pots fer el que vulguis: fas el que et surt, i els altres, si s’ho creuen, s’ho creuen i, si no, no. Jo crec que Tomeu m’ha ajudat a fer un clic molt important, almanco en la part artística.

Tenc la sensació, però, que mai heu estat un artista gaire ambiciós, que pintau amb la mateixa actitud que desbrossau o construïu gàbies per als canaris.

— Sí que som ambiciós, però no en el sentit que ho són altres. Jo tenc l’ambició de sentir aquell moment brutal en què rebentes, com que voles, en què penses mil coses i perceps la fragilitat de l’entorn… Sentir això i poder-ho plasmar, aquesta és la meva droga. Hi ha gent que la seva màxima ambició és exposar a Madrid i que els seus quadres valguin doblers, però aquí pens que es perden, perquè el que compta és el procés íntim. Si pots fer allò i que et paguin una pasta, molt bé. Però el problema és que molts cops quan et paguen una pasta, deixes de fer una feina humil i és més difícil connectar amb la terra, amb l’instint salvatge.

Et consideres artista?

— No, no m’ho consider. Jo intent fer el que sent. Si sent pintar, pint i tota la resta m’és igual. Si sent un ofici, m’interés per aquest ofici i no pens en res més. És complicat, perquè vaig fer feina a una fàbrica de calç i estàs allà tancant sacs i et ve aquell moment d’inspiració divina que esperaves i no pots fer-ne res. És frustrant. És difícil trobar el moment. Per ventura estàs molt creatiu i molt explosiu, sents que podries muntar qualsevol cosa bèstia, però això no és un estat que et vagi bé per fer d’ajudant de mestre d’aixa, que és al que em dedic ara, que hi ha molt de biaixos i has d’estar ben atent. Trobar el teu estat mental, com et sents i encaixar-ho amb el que tens l’oportunitat de fer és complicat.

Ja no pintau?

— No, fa dos o tres anys que no pint. No és que ho hagi deixat, és que no ha vingut. No m’agrada forçar-ho. Amb la pintura m’he desinflat bastant. Ara m’interessa més l’escultura, els mobles estranys… Dels quadres que he pintat, la meitat no m’agraden. Segons quins no els pots tenir dins ca teva, especialment alguns dels que vaig pintar en l’època que vaig tenir el brot psicòtic, i el que faig és que de vegades els llev i en pos d’altres. Molts els he regalat a amics.

Quan va ser que vàreu tenir el brot?

El 2014 o 2015. En l’època psicòtica estava desfet com un porc a la banqueta. Quan el psiquiatre em va donar d’alta li vaig dir: “Ha estat el pitjor que he passat en la vida, no te’n pots fer una idea, però ha estat el millor viatge que he fet, perquè vius una pel·lícula diferent cada quatre hores”. Pintant et surt tot això, però has de trobar el moment. La part difícil és aprendre a no creure’t el que et diu el teu cervell. Arriba un moment en què el capet va desbocat. És molt delicat, però un pic que ho has passat...