Margalida Solivellas: “Fa cinc anys ja hi havia pintades antiturístiques per Palma, però l'Ajuntament les llevava l'endemà”

ManacorMargalida Solivellas (Selva, 1957) és tot un referent del periodisme i la informació televisiva feta en català. Va compaginar la carrera de Magisteri amb la corresponsalia d'Inca i Selva per al Diario de Mallorca. Una primera passa que la va dur després a Radio Balear, Televisió Espanyola a les Illes i, finalment, a TV3, on hi ha passat els darrers 36 anys com a corresponsal del canal autonòmic a les Illes. Ara rep el Reconeixement de Mèrits de l'Escola de Mallorquí, al teatre municipal.

El periodisme va ser una elecció vocacional?

— De petita ja m'interessava. Record que a casa sempre es llegien molts de llibres i revistes, o sigui que l'exemple i l'hàbit de la lectura hi era. Però s'estimaven més que estudiàs per ser mestra o professora. A més, la carrera de periodisme com a tal no existia encara a Mallorca.

O sigui que vàreu tirar per la docència primer.

— Vaig estudiar Magisteri també perquè bona part del meu cercle d'amistats ho va triar. Record que així podíem anar tots junts a Palma amb un dos cavalls. Posteriorment ja vaig completar els estudis de Geografia i Història.

De la premsa escrita a la ràdio i d'allà a la tele. Com va sorgir la possibilitat d'entrar a TV3?

— Després del Diario de Mallorca i de tres anys a la ràdio primer vaig fer el bot a TVE a les Balears, a l'Informatiu Balear. Era just quan el periodista Joan Riera va ser fitxat per al Diario de Mallorca i va deixar una plaça lliure. El 1986 va arribar la possibilitat de TV3. Va ser la primera televisió autonòmica. Va néixer el 1983 amb la intenció clara de fer una televisió innovadora, competitiva, àgil i moderna en català i realment ho va aconseguir. Tres anys després, el col·lectiu Voltor, amb el suport de l'Obra Cultural Balear, van anar instal·lant els primers repetidors perquè el senyal es veiés a les Illes. Amb això que ens van cridar a unes quantes periodistes balears per fer unes proves de càmera a Barcelona amb vista que algun illenc començàs a fer-hi algun programa. No m'agafaren; però quinze dies després em telefonaren per oferir-me la corresponsalia a les Illes. Al final hi vaig estar 36 anys.

Què creis que va suposar aquella TV3 per als catalanoparlants de les Illes?

— Va consolidar el model lingüístic i una manera de fer informació. Ha de tenir en compte que durant molts d'anys fou el referent d'aquelles persones i famílies que volien veure una televisió en català aquí.

Per què hi ha la sensació que el periodisme s'està devaluant?

— Per moltes raons... per la globalització, per les xarxes socials. Actualment, el periodisme és una professió poc valorada, és cert. Quan als darrers anys veia que em feien més cas per un tuit que per una crònica, és perquè la cosa ja no està tan bé.

El Reconeixement de Mèrits de l'Escola de Mallorquí ha estat una sorpresa? Quin és el vostre vincle amb Manacor?

— No m'ho esperava, sincerament. La meva relació amb Manacor va començar per ser professional; però, a poc a poc, així com he anat coneixent persones i llocs, he anat establint-ne vincles. És una ciutat que m'agrada i no sols per l'ambient cultural i de teatre, on sempre he vingut, sinó perquè té alguna cosa més. No és una relació postissa per a mi com podria ser amb Andratx, per posar-ne un exemple. Pollença podria ser l'altre poble amb què també em sent unida.

I això que diuen que estèticament és poc atractiu...

— Un poble no es tria per l'aspecte físic, per les façanes. Moltes vegades la gent tendeix a comparar Inca amb Manacor i per a mi no tenen res a veure. No és perquè ara m'hagin concedit en Reconeixement de Mèrits sinó que pens que Manacor està a anys llum. Al discurs d'aquest dijous en faré una aproximació i veurà com m'ha estat senzill trobar-ne punts de connexió.

Com us sentiu a l'altra banda d'entrevista?

— No m'agrada gaire... ja tenc la veu afònica [somriu]. En realitat, sí que m'agrada que em demanin i em facin entrevistes... el que no m'agrada és sortir en fotos o pujar a un escenari. Sempre he passat més gust d'escriure que de sortir en càmera, per exemple. A la televisió em deien que havia de sortir més.

Som unes illes definitivament escapçades?

— Escapçades però amb un fil d'esperança. El llibre és una espècie de crit d'ajuda i protesta... perquè tenc la sensació que tothom ens compra, que ens maregen constantment. Em fan gràcia aquestes assemblees contra el model turístic perquè proposen el que jo també deix clar al primer capítol del llibre, i és que el punt clau del problema de la massificació és l'aeroport, és el control de les vies d'entrada. 

Sembla que ara ens ve de nou.

— Fa cinc o sis anys ja hi havia pintades antiturístiques per Palma, però l'Ajuntament les llevava l'endemà. Hi havia una sensació de no malestar que ara sembla que està canviant.