Qui tenia por del Noi del Sucre?

BarcelonaQueda poc rastre documental del sindicalista Salvador Seguí (Tornabous, 1886 - Barcelona, 1923), el Noi del Sucre. Mai hi va haver un judici contra els seus assassins i han desaparegut els seus expedients de la presó. No escrivia gaire i, per tant, tot el que es conserven de les seves paraules ho van redactar col·laboradors o són transcripcions més o menys acurades dels seus discursos. Tanmateix, la seva memòria ha sobreviscut al llarg d’un segle.

El 10 de març farà 100 anys que Seguí va ser tirotejat, al carrer Cadena del Raval, juntament amb el seu company i home de confiança, també anarcosindicalista, Francesc Comas i Pagès, conegut com Paronas (1896-1923). Però, ¿qui hi ha darrere el mite del Noi del Sucre? Qui era Comas, sempre a l’ombra de Seguí? Qui els tenia tanta por per preferir que estiguessin morts? I, sobretot, ¿què en queda, de tot allò que defensaven?

Qui va matar Seguí i Paronas?

Barcelona, una ciutat on era fàcil trobar assassins a sou

Fill de forner, pintor de professió, activista cultural, un dels artífexs de l'Ateneu Enciclopèdic Popular i un dels fundadors de la CNT, el 1910, Salvador Seguí era un pensador brillant amb una gran capacitat d'oratòria i discursiva, un líder nat i força arrauxat. Sempre anava armat, com la immensa majoria de sindicalistes del moment, i acompanyat per homes de confiança que el protegien. Aquell 10 de març del 1923 sabia que estava amenaçat. Tan sols pocs dies abans ja havien intentat atemptar contra la seva vida quan sortia del Teatre Còmic del Paral·lel acompanyat de la seva dona, Teresa Muntaner. A més, havia anul·lat una reunió amb Francesc Macià, perquè se sabia que el sindicalista estava en el punt de mira del Sindicat Lliure.

Eren els anys del pistolerisme: hi havia molta violència però desigual, perquè la patronal tenia molts més diners per pagar els seus pistolers. Es calcula que entre el 1918 i el 1923 a Barcelona hi va haver 424 víctimes mortals, de les quals 168 eren sindicalistes i anarquistes, 76 obrers de filiació desconeguda, 40 patrons, 29 encarregats i 30 agents de l'autoritat. Cap a les set de la tarda, Seguí i Comas es van endinsar pels carrers del Raval. "Seguí se sentia còmode, estava confiat perquè el Raval era el seu espai, era entre els seus", diu la professora d'història de la Universitat de Barcelona Teresa Abelló.

A l'antic carrer de la Cadena, els pistolers el van matar. Segons els testimonis, els autors van ser tres homes que la policia no va identificar. "Qui va ordenar l'assassinat va ser el governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido [un home especialment violent que no va dubtar a utilitzar tota mena de recursos per acabar amb l'obrerisme]. Pedro Mártir Homs, un antic advocat de la CNT, va ser qui va organitzar l'assassinat, i entre els executors hi havia Ignacio Feced, que després es va vanagloriar d'haver matat Seguí", afirma Ivan Miró, sociòleg i escriptor, cooperativista a La Ciutat Invisible, que publicarà aquest Sant Jordi el llibre Els vincles audaços, on explica la vida de Paronas.

"Era un moment molt complicat. Es diu que la Primera Guerra Mundial va portar molt benestar econòmic, però a les fàbriques es treballava sense descans, es venia molt i al preu que es volia, però s'invertia per exportar i aquí faltaven productes bàsics. Per això les dones van ser les primeres a sortir al carrer", detalla Abelló. Entre el 1916 i el 1917 va començar a haver-hi violència, però tot es va intensificar després de la vaga de la Canadenca del 1919, que va paralitzar tot el país. Aleshores es van crear els Sindicats Lliures i, dins d'aquests sindicats, els grocs, que estaven al servei de la patronal i d'on provenien els pistolers. "No costava gaire trobar gent disposada a matar. Eren els anys posteriors de la Primera Guerra Mundial i a Barcelona s'hi havia quedat el bo i millor", diu Abelló. Pels carrers corrien molts exespies i traficants de tota mena.

Per què molestaven tant?

Una societat que creia que el canvi era possible

Des del Congrés de Sants del 1918, Salvador Seguí havia esdevingut el líder dels sindicalistes. La CNT es va convertir en un poderós moviment sindical de masses que pretenia l'afiliació de tots els obrers i la desaparició dels sindicats gremials. Era un repte per a la patronal i per a l'Estat, que van respondre amb violència: la llei de fugues, el pacte de la fam i el locaut. El 1918 la CNT tenia 54.572 afiliats, xifra que, segons dades de Josep Termes, va quadriplicar l'any següent. "Seguí lluitava sobretot per un sindicalisme fort; defensava l'entesa sindical, que no vol dir fusió", diu Abelló. Molestava tant a dins com a fora del sindicat. "Connectava amb el tarannà i les necessitats de la gent. El seu primer objectiu era millorar el benestar de les persones i, després, quan estiguessin preparats, fer la revolució, i això xocava amb els sectors més puristes de l'anarquisme", afegeix Abelló. Buscava el consens i era una figura capaç d'arribar a pactes.

"Després de la vaga de la Canadenca, va obligar el govern a negociar i a reconèixer els sindicats", detalla Abelló. I això va ser una humiliació que la patronal no va perdonar mai. "Molts empresaris haurien preferit la violència dels obrers i així poder respondre amb violència i acabar amb el moviment obrer", afirma Soledad Bengochea, professora d'història de la UAB. El 19 de març del 1919, després de la vaga de la Canadenca, hi va haver un gran míting a la plaça de les Arenas. Quan Seguí va parlar, segons alguns testimonis, els 25.000 obrers que l'escoltaven van emmudir. "Ho tenim tot guanyat, som els amos del carrer, però demà, ¿demà què farem?", va dir Seguí.

"Seguí no creia en una revolució de la nit al dia per acabar amb el poder. Creia en la construcció d'una nova societat, una nova cultura, unes noves institucions, estava en contra del terrorisme i de la violència", assegura Bengochea. Seguí molestava: "Creia que el sindicat era l'eina capaç de gestionar la revolució. Per a ell i als seus companys, una nova societat era possible, quasi la podien tocar amb les mans", opina Ginés Puente, professor d'història de la UOC i la URV. "Quan Primo de Rivera va fer el cop d'estat [el setembre del 1923, pocs mesos després de l'assassinat de Seguí], un dels seus objectius principals va ser acabar amb el sindicalisme revolucionari, la CNT feia molta por", afegeix Puente.

Qui era en Paronas?

El sindicalista de Sants oblidat i ara reivindicat per la seva família

Seguí no estava sol. Al seu costat hi havia el Paronas. "És un dels milers d'obrers anònims que sintetitza moltes de les coses per les quals van lluitar", afirma Miró. D'una banda, representava una joventut obrera que intentava emmancipar-se culturalment amb una moral que defensava vides simples i austeres. "Una de les seves obsessions era culturitzar-se i culturitzar els obrers", diu Miró. Paronas defensava la igualtat de drets de manera radical: "Paronas era antimasclista per a l'època, va fundar l'editorial Cràter Social amb Manuel Mascarell, on va publicar el seu primer llibre, un al·legat profeminista dedicat a les seves companyes de Brises Llibertàries, que van patir una repressió ferotge per haver participat al motí de les dones del 1918", explica Miró, que guarda l'anell del Paronas i la llibreta que portava a sobre quan el van matar, amb un forat de bala.

Miró va començar la seva recerca amb hores d'entrevistes a Rosa Comas, la filla del Paronas, que sempre va reivindicar i va voler saber més coses de la figura paterna: "Ella era molt conscient que era filla d'un sindicalista assassinat i oblidat", diu Miró.

A casa de la Rosa mai es va silenciar res. "Sempre en parlàvem molt, de l'avi; la meva mare va néixer tres dies després que fos assassinat. Era molt guerrera", explica la Maria Àngels Ollé Comas, neta del Paronas. "Ella estava molt orgullosa del seu pare. Cada any anàvem al cementiri i sempre hi havia flors a la tomba del Paronas, però no sabem qui els hi posava –diu Ollé–. La mare era molt d'esquerres i molt reivindicativa, ens ha marcat molt. Tots els fills ens hem dedicat a la docència, perquè ella defensava el model educatiu de la Segona República".

Comas era vidrier i el 1916 va tenir un paper molt actiu en l'organització sindical de l'empresa on treballava, Cristalleries Planell. Va escriure molt a El Vidrio, òrgan de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers, que dirigia Joan Peiró. El 1918 va representar els vidriers barcelonins al Congrés de Sants de la CNT catalana. Després de la vaga de la Canadenca va ser detingut i empresonat al castell de la Mola, a Maó, on va escriure algunes de les seves millors pàgines. Va ser un dels últims a sortir, el maig del 1922. El diumenge 12 de març se li retrà homenatge amb la col·locació d'una placa al lloc on va néixer, al carrer Constitució, i amb una cerimònia al cementiri de Sants.

Què en queda de les seves idees?

"Ara no sortiríem a cremar diners"

"Va ser una generació que havia viscut guerres i molts conflictes. Venien d'un període revolucionari en què els canvis havien estat possibles, i ells creien que ho continuarien sent. Hi havia molta repressió i censura, però la violència no deslegitimava el procés revolucionari. Ara no pensem que la revolució sigui possible i els últims esdeveniments així ho han evidenciat –assegura Puente–. En algunes entrevistes, la Frederica Montseny explicava que el 1936 la gent va sortir a cremar diners, ara no els cremaríem per por que la revolució no sortís bé". Primo de Rivera no va poder acabar amb les idees revolucionàries, que havien impregnat força la societat i que van tornar a aflorar als anys 30.

Els 40 anys de dictadura, l'exili, els assassinats i la presó van fer molt de mal. "La Transició no va ser gens pacífica i va limitar les possibilitats de la CNT, a l'Estat no li interessava gens que la CNT tingués el poder que havia tingut als anys 30", afegeix Puente. Miró, en canvi, creu que aquelles idees sobreviuen en la societat civil. "La cultura llibertària està molt present en la vitalitat social i l'autoorganització catalana, el sentiment antiautoritari està més present que altres llocs", conclou Miró.