Bruno Bergonzini: "Tenint esclerosi no puc estar picant a una porta quan sé que no l'obriran"

BarcelonaBruno Bergonzini (Barcelona, 1978) va ser un dels joves actors de la seva generació amb més projecció i talent. Cara coneguda des de les aparicions en sèries com Laberint d'ombres o Al salir de clase, en pel·lícules com El mar i obres com Super Rawal,va patir un accident que li va paralitzar mig cos. Després d'un any de proves, amb 25 anys li diagnostiquen esclerosi múltiple, una malaltia que ha afectat el seu instrument, el cos, i li ha impedit treballar amb normalitat. El gran públic el va redescobrir com el Dimas de La Riera el 2016 i, ara, tot i les dificultats físiques evidents, ha tornat a l'escenari per fer una temporada al Teatre Nacional a la juvenil Heroïnes o res de la mà del seu amic Iván Morales. La seva presència a escena impressionava. En la distància curta és un home savi, franc i obert. Quan entro al camerino del TNC ens passa allò de la salutació en temps de covid, que si ens donem la mà o el colze o res... "Jo no el tinc –em diu l'actor, que ha passat els testos setmanals dels actors–. I si l'agafo millor, així les meves defenses estarien entretingudes i no m'atacarien a mi".

Això és el que et passa?

— Fa temps que no tinc un constipat. Les meves defenses se'l mengen. En tinc tantes, que el virus em duraria zero coma. Quan no saben com entretenir-se em mosseguen a mi, la mielina, que és com el plàstic que recobreix les neurones del cervell. Si se'l mengen, hi ha curtcircuits, un brot.

Això com et va venir?

— Els metges no ho saben i jo tampoc. Vaig tenir un accident. Em vaig donar un cop al cap, que em va tombar, i quan em vaig aixecar no sentia el cantó dret del cos. No podia caminar. Vaig estar un any fent-me proves fins que em van dir que tenia això, però tampoc en tenen ni idea.

Depèn de cada individu.

— En diuen la malaltia de les mil cares perquè cada escleròtic es manifesta de manera diferent i les resistències que té el nostre cos tant a la descompensació com als medicaments és diferent. És molt difícil englobar-nos en qualsevol grup. La meva disfunció del sistema immunitari per a algú altre podria ser una meravella. Em costa dir veritats universals respecte a la medicina, les coses són de moltes maneres a la vegada. Jo estic esperant que trobin ja la puta solució. Estic segur que la trobaran però no sé quant trigaran, espero que no gaire, perquè cada vegada estic pitjor. ¿Ho solucionaran o he d'acceptar que això ha de ser així i només anirà a pitjor? Em sento en un punt en què em poden empènyer al precipici o no, potser veuré sortir el sol.

I com es porta aquesta incertesa?

— Hi ha moltes coses que agraeixo. Perquè en el fons la meva circumstància és la de tots, però més punyent. Hi ha desgràcies, sí, com veure-hi malament, però també aprenc, saps? No tot és una desgràcia. Els danys que m'ha causat la malaltia m'han obligat a suplantar això amb altres coses. Voldria no tenir-la per no estar obligat a aprendre tant, perquè és esgotador.

Esclar.

— Però no pretenc queixar-me, només. Tots estem malalts. La meva malaltia és visible perquè l'ull se me'n va i camino malament, però vosaltres també esteu malament i no us ho veig. Ves a saber què us passa!

Tens raó. Ara que surts de fer una funció, com estàs?

— Excitadíssim. Ja sabia que era perillós, això.

Quant feia que no trepitjaves un escenari?

— En un teatre com aquest, no ho sé, et diria mil·lennis. Vaig estar al Maldà amb els Sixto Paz el 2015. Era una cosa estranyíssima, però van ser valents per confiar en mi. Va ser esgotador, però perquè per a mi ara tot és esgotador.

T'arriben projectes?

— Gairebé mai. I en teatre, mai, mai. Jo no sé què serà la meva vida. Cada vegada tinc problemes més seriosos per treballar en un escenari. Aquí al TNC m'han cuidat molt bé. Els tècnics han sigut gairebé com un bastó i no m'he sentit desemparat. No sé si hi serà, això, en un altre teatre.

En aquest moment l'esclerosi ja no es pot dissimular i et condiciona la feina.

— Moltíssim. I ho entenc. És difícil per a un director confiar en un actor que a vegades cau, que no té equilibri. Per a un actor això és la seva defunció professional. Tampoc no sé si vull seguir en aquesta lluita. Sé que el meu cos no és el cos d'un actor. Això em condiciona molt. El que no vull és ser un infeliç la resta de la meva vida. Si no hi ha més sortida en la meva professió amb les meves circumstàncies actuals, no vull ser actor així. Hi ha una part de mi que s'està acomiadant, veient el pati. Aquí no em tornaran a trucar, i ho entenc, tinc problemes. I potser és un últim treball també per decisió pròpia, per no estar a l'espera que em donin feina. Si ho decideixo jo, no em fa fora ningú. No sé quina determinació prendré. Tinc un fill i això m'ha canviat la vida.

Quants anys té?

— Dos. No sabia que seria tan guai... i esgotador. M'obligo a intentar viure el seu descobriment de tot.

Realment t'has plantejat deixar de ser actor?

— Esclar, inevitablement. Tenint esclerosi, no puc estar picant a una porta quan sé que no l'obriran. Què faràs? Troba el plaer de viure d'una altra manera! En això estic. No hi renuncio perquè soc feliç fent teatre, és una catarsi, una experiència gloriosa, però tampoc m'hi entossudiré en excés si veig que no hi ha manera. La vida és més ampla que la vida d'un actor. Si no hi ha sortida, no vull xocar amb la mateixa paret, s'haurà de buscar un altre camí. Com tothom, jo vull ser feliç.

És una lliçó molt lúcida. Tens 42 anys i en fa 17 que et van diagnosticar i que convius amb la malaltia. Em fa l'efecte que la coneixes molt i et coneixes molt a tu.

— Em dona tantes coses dolentes com bones. No ho dic per ser condescendent amb ella sinó que intento esforçar-me perquè la limitació, que existeix des del moment que t'aixeques, no inundi la resta del dia i totes les emocions. No tenir equilibri no és una experiència guai, però és una experiència. No puc fer moltes coses que m'agradaven, com escalar: accepta-ho. Acceptar una cosa tan desagradable com l'esclerosi et pot donar molt poder. No voldria que el meu poder es generés per la malaltia, perquè jo no soc la malaltia, i com menys importància li doni millor, menys espai ocuparà en mi. Perquè em costa discernir entre ella i jo. Tampoc sé si la malaltia ha vingut de dins meu o de fora.

Però sí que s'apunta a factors externs, oi?

— Hi he pensat molt. Un té tota l'eternitat per pensar. El que passa és que el pensament et porta a llocs foscos. No és gaire saludable. La malaltia m'ha obligat a l'exercici de deixar de pensar, i l'hi valoro. El pensament t'ho ocupa tot i deixes de sentir. També en el sentit literal, del tacte. Ser desagraït amb això em costa, perquè t'ensenya moltes coses del que és la vida per a tothom.

A tu et va costar quatre o cinc anys fer-ho públic. El problema d'un actor malalt és que el cos és el seu instrument, no?

— Jo tenia un Stradivarius, i el més difícil va ser acceptar que ja no sona bé. Que s'ha trencat. Però t'adaptes a fer la música que puguis fer amb un pal amb cordes. I pel camí et trobes regals.

La pel·lícula 100 metros amb Dani Rovira fent de malalt d'esclerosi ho va ser?

— Vaig pensar molt si acceptar-la o no. ¿M'etiqueto com a actor malalt? Vaig decidir que podia fer el que volgués i que res no és per sempre. I estic agraït a la pel·li. A mi ja no em traumatitza pensar que m'he etiquetat com a malalt en el cinema o el teatre. És una condició que visc.

Això és el que et feia por?

— Esclar. És una por que tindria qualsevol persona. I m'hi vaig haver d'enfrontar. No vull tenir vergonya de la malaltia. No vull que em condicioni. No dic que l'abraci, perquè no l'estimo, però portem tant de temps junts que no sé qui és qui. No tenim prou problemes d'identitat els actors perquè en el còctel hi posis aquesta malaltia!