Vint anys després, música per a més de 190 morts

Dilluns va fer vint anys que, l'11 de març del 2004, després d’una jornada tenyida de sang pels atemptats islamistes a Madrid, Ibercamera va celebrar l’únic concert en una Barcelona que, per respecte a les víctimes i en senyal de dol, va tancar sales de festes i d’espectacles. Però aquella vetllada a L’Auditori tenia sentit, perquè s’hi interpretava la Simfonia núm. 6, Tràgica, de Gustav Mahler. Vint anys després, el mateix dia, s’ha celebrat un concert promogut per la mateixa empresa i amb un programa que també podria sonar a homenatge als més de 190 morts de Madrid. Perquè el Rèquiem de Mozart és la resposta que el músic de Salzburg, el darrer any de vida, dona a la idea de la mort, “la millor amiga de l’home” segons havia escrit quatre anys enrere en una carta adreçada al seu pare.

Mozart sempre va ser un gran home de teatre, i no tan sols per les seves òperes. Aquest és el punt de partença de la lectura de Teodor Currentzis, que busca l’efectisme teatral (no pas dramàtic) d’una obra que es pot llegir com a relat sobre la mort. I entenc perfectament que hi hagi qui no li compri el concepte, perquè a més Currentzis ho escenifica amb histrionisme i ego descontrolats, tot i que una cosa és inqüestionable: la qualitat del cor i l’orquestra és majúscula i sense fissures. I amb una diferència qualitativa en relació amb quatre solistes que no van passar de discrets, excepte el contratenor Andrey Nemzer. També va ser interessant que s’afegissin l’antífona gregoriana al principi i la versió adaptada per a cor i orquestra de la Marxa fúnebre per a un funeral maçònic, a més de l’inici de la fuga que Mozart havia planejat com a conclusió del Lacrymosa.

Per tot plegat, va quedar sense encant el Concert per a piano núm. 24 en do menor, que la (d’altra banda) excel·lent pianista Olga Paschenko va interpretar amb un fortepiano còpia de l’instrument Walter que Mozart tenia a casa seva. La discreció de la primera part es va deure a la problemàtica acústica d’un recinte immens com L’Auditori, poc escaient per a la discreta projecció sonora d’un instrument que es va haver d’amplificar. I, tot i l’excel·lència de la intèrpret, la peça no va lluir i Currentezis tampoc semblava gaire còmode amb l’opció triada.