La brillantor eterna d'una ment matemàtica

¿Tot nombre enter parell superior a dos es pot escriure com a suma de dos nombres primers? Aquesta és la conjectura que el matemàtic prussià Christian Goldbach va plantejar el 1742, i que fa ballar el cap dels científics des d'aleshores perquè no s'ha trobat encara la fórmula per demostrar-la. La protagonista que dona nom a El teorema de Marguerite creu haver arribat a una possible solució en la tesi que du a terme a l'Escola Superior de Lió. Però quan presenta el seu treball de recerca, es fa evident que hi ha un error en una de les seves hipòtesis.

El tercer llargmetratge d'Anna Novion presenta un perfil de protagonista poc habitual al cinema, el d'una jove científica de ment brillant, l'única dona de la seva promoció universitària, que centra la seva vida al voltant dels números. El film construeix amb voluntat de rigor el món acadèmic de les ciències exactes, i deixa clar que una persona amb altes capacitats i experta en matemàtiques en cap cas equival a una calculadora humana. El conflicte que fa trontollar la vida de la protagonista, l'equivocació en el seu estudi, no només dona complexitat al concepte de ment brillant i al pensament matemàtic, també permet introduir la importància de la maduresa emocional en l'èxit acadèmic i vital.

El teorema de Marguerite ofereix un retrat apassionant d'una jove amb un cervell d'allò més atractiu. I Ella Rumpf sap encarnar els matisos d'una protagonista que, per les seves poques habilitats socials, hagués pogut caure en els tòpics de la nerd. Si s'entén la necessitat que la Marguerite evolucioni, costa més de creure que les responsables de la pel·lícula decidissin que la millor manera era a través de recursos, com el de l'amor romàntic, més propis d'un conte de fades. La protagonista insòlita acaba disposant d'una resolució d'allò més tòpica.

[Consulta les projeccions en versió catalana de la pel·lícula en aquest enllaç]