Teresa Font, la muntadora dels silencis de ‘Dolor y gloria’

BarcelonaQuan el 2017 l’Acadèmia del Cinema Espanyol va dedicar un homenatge pòstum a José Salcedo, el muntador de tots els films de Pedro Almodóvar, el director manxec va pujar a l’escenari i va parlar amb gran emoció sobre l’homenatjat, assegurant que d’ell ho havia après “tot sobre el cinema” i que no es veia capaç de “seguir fent pel·lícules sense ell”. Teresa Font (Gallifa, 1956), una de les grans muntadores del cinema espanyol, era entre el públic i recorda com ella i altres muntadors presents van pensar: “Pobre del que li toqui substituir el José, quina papereta”. Doncs al final la papereta li ha tocat a ella.

A Dolor y gloria, Font pren el relleu de Salcedo i ajuda Almodóvar a teixir la intricada estructura de nina russa d’una pel·lícula que, tanmateix, és “molt pura, sense floritures, i sempre va a l’essència”. Però va estar a punt de no fer-ho: “Quan em va oferir la feina Esther García, la cap de producció d’Almodóvar, li vaig dir que no. Jo tenia una pel·lícula emparaulada amb Paco Arango i no podia fallar-li”. Poc després li va trucar José Luis Alcaine, el director de fotografia d’Almodóvar. “Se’n feia creus: «¿De debò que li has dit que no al Pedro? Però n’estàs segura? Mira que potser el Paco pot moure les dates...»” Finalment, Font s’ho va repensar i va trucar a García, que va concertar una reunió amb Almodóvar. I allà, només parlant una estona, el director la va abraçar i li va dir: “Has de ser tu”.

“Una intuïció brutal”

Font no pot estar més contenta d’haver acceptat l’oferta. “Per a ell deu haver sigut molt dur, sobretot tractant-se d’una pel·lícula tan personal, però al final ens hem entès molt bé i jo crec que ara ens tenim afecte i tot”, diu. Muntar Dolor y gloria ha sigut per a Font “una de les experiències més interessants” de la seva carrera: “El Pedro té una intuïció brutal com no havia vist en ningú i un sentit del ritme innat. I veu tot el que fa el muntador, fins i tot el detall més petit. Et respecta i et deixa treballar, i quan diu coses són molt encertades i oportunes”. El moment que recorda amb més orgull és quan va muntar un diàleg entre Antonio Banderas i Julieta Serrano. “És una escena molt potent i quan la vaig veure vaig pensar en Bergman, així que la vaig muntar amb un petit silenci al principi -diu-. Gairebé no es nota, però quan ho va veure el Pedro em va dir: «Mira, una muntadora que sap muntar silencis. Veig que no m’havia equivocat amb tu». Són coses que s’agraeixen”.

Font viu un moment professional particularment dolç. Durant molts anys va ser la mà dreta de cineastes com Imanol Uribe (va guanyar el Goya per Días contados ) i Vicente Aranda, de qui va ser parella, i també va muntar títols clau de la carrera d’Álex de la Iglesia com El día de la bestia. Però a principis d’aquesta dècada la feina va començar a escassejar i Font va pensar que el seu cicle laboral s’havia acabat. “Vaig estar dos anys sense treballar. Em deia: «Què faré ara? Com que vinc de pagès, potser arreglar jardins». I em vaig dir, com si fos l’Scarlett, que si m’arribava una altra oportunitat no la desaprofitaria”. I l’oportunitat va ser el documental social El tren de la libertad : “A partir d’aquí em van trucar moltes directores i ja no he parat”.

La cirereta, a part de Dolor y gloria, va ser L’home que va matar el Quixot, de Terry Gilliam, que Font va presentar a la Filmoteca amb el director anglès. I l’últim reconeixement a la seva figura és un magnífic llibre-entrevista: Respirar con la imagen. Conversaciones sobre montaje con Teresa Font.