El pallasso assassí que aterreix els cinemes

SitgesEn l’edició del Festival de Sitges que homenatja el clàssic de Tod Browning Freaks (1932) i que té com a leitmotiv el terror ambientat en els circs i les fires no podia faltar l’última entrega de Terrifier, la saga protagonitzada pel silenciós pallasso assassí Art the Clown, que s’ha convertit en una icona del cinema de terror actual amb una peculiar barreja de comèdia gestuali crueltat extrema. L’artífex de la saga, el director Damien Leone, va crear el personatge en els seus primers curts i va construir al seu voltant la primera entrega de Terrifier (2016), una producció low cost de poc més de 30.000 euros que gràcies al micromecenatge va créixer en la segona part fins a 225.000. Terrifier 3, en canvi, multiplica per deu el pressupost anterior gràcies a l’èxit inesperat de la segona entrega, que va recaptar més de 15 milions arreu del món i va constatar l’interès del públic per les grotesques exhibicions de violència gratuïta de l’Art.

Leone no ha inventat la figura del pallasso assassí, gairebé un subgènere dins el terror, però sí que l’ha depurat fins a un nivell inèdit d’iconicitat. “En el pallasso sempre hi ha un element inquietant que té a veure amb la impredictibilitat, ja que mai saps què serà el següent que trauran de la bossa de trucs –comenta–. L’altra cosa és el seu maquillatge: no saps qui s’hi amaga a sota. Però el veritable terror és el pallasso amb la cara blanca, potser perquè la cara blanca és sinònim de mort”. Molts fans han explicat a Leone que van descobrir Terrifier mentre feien scroll a Netflix: “De sobte veien aparèixer la cara de l’Art i necessitaven saber qui era. Alguna cosa en aquesta imatge ens toca un nervi primari”.

Una part important de l’èxit de la saga s’ha d’atribuir també a la feina de David Howard Thornton, l’actor que imprimeix a l’Art, sempre mut, un humor físic que connecta amb la comèdia slapstick del cinema mut. “Vaig créixer veient amb els avis clàssics dels germans Marx o de Buster Keaton, però també la sèrie de Mr. Bean i les pel·lícules de Peter Sellers –explica l’actor–. I vaig tenir la sort de treballar en el musical LazyTown com a substitut de Stefán Karl Stefánsson, que tenia formació com a mim i em va donar bons consells per interpretar l’Art”.

El Joker més ben trobat del cinema

En pantalla, Art the Clown transmet una energia entremaliada i perillosa que invoca l'esperit subversiu del Joker dels còmics de Batman, personatge que Howard Thornton reconeix com una de les seves grans influències. “És el meu personatge preferit”, admet. Leone afegeix que part del disseny de l’Art (“sobretot el nas i la barbeta”) està inspirat en el Joker. “També comparteixen que són una mena d’agents del caos, sempre imprevisibles –diu el director–. Amb el Joker no saps mai ben bé per què fa el que fa ni quins són els seus motius. Hi ha fans de Terrifier a qui això no els agrada de l’Art, però crec que és important per mantenir el misteri del personatge”.

Per extrema i gràfica que sigui la violència a Terrifier, la saga també s’imposa una certa censura. Per exemple, no mostrar explícitament la violència sobre els nens, que Leone filma de manera “acceptable” per a l’espectador. “Sempre vull forçar els límits, però no tant com per allunyar el públic que no sigui molt devot del terror”, justifica. Un altre límit autoimposat és que, a diferència del cinema de terror dels 80, en què s’inspiren les seves pel·lícules, a la saga Terrifier no hi ha nus femenins. “Les pel·lícules amb què vaig créixer no explotaven només la violència; també el cos femení era un argument de venda més –diu Leone–. Però vivim en un món diferent i no m’interessa despullar una dona perquè sí”.

Dels Estats Units han arribat notícies d’espectadors de la saga que es desmaiaven o vomitaven per la brutalitat de les imatges. Però què hi ha de cert en aquesta llegenda negra del film? “Desmais no n'he presenciat cap, però justament vinc d’una projecció al Regne Unit en què una dona va haver de sortir perquè no suportava una escena –explica–. Quan deu minuts després va tornar a la butaca, ho vaig considerar un gran compliment. Tampoc he vist a ningú vomitar, tot i que hi ha fans que sí que ho han vist; però el més freqüent és que algú marxi perquè no pot més. No és cap truc de màrqueting”.