El terror històric d’una societat ultrareligiosa triomfa a Sitges

SitgesEn la gran triomfadora d’aquesta edició del Festival de Sitges no hi ha monstres ni criatures sobrenaturals. A El baño del diablo, que tant el jurat de la secció oficial com el de la crítica i el jurat Carnet Jove han proclamat merescudament com a millor pel·lícula d’aquesta edició, el terror prové d’una societat patriarcal i ultrareligiosa que reserva a les dones la maternitat com a únic paper. Una societat que no contempla pitjor pecat que el suïcidi i que, per tant, ofereix a les víctimes de la depressió profunda una alternativa esgarrifosa: assassinar una criatura innocent per així ser detingudes, absoltes del pecat per un sacerdot i, finalment, condemnades a mort; un pla infal·lible per evitar la condemna a l’infern dels suïcides.

Els directors austríacs Severin Fiala i Veronika Franz s’inspiren en l’epidèmia d'aquesta mena de suïcidis indirectes –la majoria de dones– que s’ha documentat en diversos països d’Europa central durant els segles XVII i XVIII i, concretament, en els casos d’Agnes Catherina Schickin i Eva Lizlfellnerin. Aquesta última va llançar un nen de dos anys a un riu des d’un penya-segat i a continuació es va entregar a les autoritats. Amb aquesta escena desesperada i brutal arrenca El baño del diablo, que després segueix les passes de l’Agnes, des de la il·lusionant arribada a una comunitat rural per casar-se amb un home que gairebé no coneix fins a la inexorable caiguda en el pou de la depressió, aclaparada per les exigències i expectatives d’una societat rígida i marcada pel dogma religiós en què la seva llum es va apagant a poc a poc.

Franz i Fiala formen una curiosa parella de directors a qui uneix la figura del seu productor, el prestigiós cineasta austríac Ulrich Seidl, company de Franz (amb ella escriu tots els seus guions) i oncle de Fiala. Es van donar a conèixer a Sitges el 2014 amb Goodnight mommy, el Méliès d’Argent d’aquella edició, que disseccionava la institució familiar amb un terror incisiu i pertorbador amb ecos de Michael Haneke, i van tornar al festival el 2019 amb La cabana sinistra (The lodge), que insistia en les claus del seu debut amb un repartiment internacional liderat per Riley Keough. En el seu cinema hi ha rigor i contenció, però no defugen els moments d’impacte i l'efectisme cruent. El baño del diablo, en qualsevol cas, és la seva millor pel·lícula, tant per la fascinant reconstrucció que fa de la societat rural austríaca del segle XVIII, des dels rituals de la pesca del silur fins a la tenebrosa vida domèstica, com per l’esfereïdora recreació del viacrucis de l’Agnes, que encarna una impressionant Anja Plaschg, artista de dark pop sota l’àlies Soap&Skin que també firma la banda sonora del film.

Cinema asiàtic i premis interpretatius

En el palmarès de la competició oficial hi ha una presència important del cinema popular asiàtic –tradició arrelada en l’ADN de Sitges– amb el premi especial del jurat per al terror sobrenatural d’Exhuma, de Jang Jae-hyun, el fenomen de la taquilla coreana (l’han vist 12 milions de persones a Corea del Sud), i el premi a la millor direcció per a Soi Cheang per Twilight of the Warriors: Walled In, producció de Hong Kong que barreja el neonoir i les arts marcials i que també ha batut rècords de taquilla al seu país. El disputat premi a la millor interpretació femenina –se’l podria haver endut perfectament l’Anja Paschg d’El baño del diablo, l’Amy Adams de Canina o la Willa Fitzgerald de Strange darling– ha sigut finalment per a Kristine Froseth pel sorprenent thriller de ciència-ficció en bucle Desert road. En canvi, sembla bastant indiscutible l’ex aequo del primer a millor actor per a dos gegants de la interpretació com Geoffrey Rush –Gran premi d'Honor d'aquesta edició– i John Lithgow, coprotagonistes de l’angoixant thriller geriàtric The rule of Jenny Pen.

El premi a millor guió se l’ha endut amb justícia Aaron Schimberg per la fosca tragicomèdia sobre identitats i monstres A different man, i el de millor fotografia una altra de les pel·lícules d’aquesta edició, Strange darling, thriller d’assassí en sèrie ple de girs que subverteix les expectatives de l’espectador amb prou eficàcia per haver guanyat també el premi del públic. Completen el palmarès el premi a la millor música per al folk horror irlandès de Fréwaka i el dels millors efectes especials per al body horror entre cossos i objectes d’Else, un original conte de terror modern que també s’endú el premi de la crítica a la millor opera prima.