Carole Hooven: "La testosterona baixa quan els homes tenen cura dels fills"

BarcelonaLa primera imatge de Testosterona (Arpa) és força impactant. Carole Hooven, codirectora del departament de biologia evolutiva humana de la Universitat de Harvard, observa un grup de ximpanzés. El mascle dominant s'endú una femella i li pega amb un bastó. Va passar a Uganda el 1999 i és, en part, l’origen del llibre en què Hooven analitza la testosterona i com marca el comportament dels homes tant en el sexe com en l'esport o la política. La biòloga deixa clar que no som com els ximpanzés, però que la testosterona té molt a veure amb l’agressivitat i amb el desig sexual. Algunes afirmacions del llibre són força controvertides, i Hooven admet que ha trobat resistències, però deixa clar que la testosterona es pot controlar i no eximeix ningú de les seves responsabilitats: “A diferència dels ximpanzés, podem aprendre sobre el nostre origen evolutiu i els mecanismes bioquímics del nostre cos. Això ens dona un poder sobre nosaltres mateixos que cap ximpanzé pot tenir”, assegura. 

Comença amb l’observació d’un grup de ximpanzés. Va arribar a saber per què el mascle dominant pega la femella?

— És important entendre que aquest fet que vaig observar no implica que estableixi vincles entre la violència dels ximpanzés i la dels humans. Amb la meva recerca, com a biòloga evolutiva, vull esbrinar les diferències entre femelles i mascles, que tenen un origen biològic i cultural. Si neguem aquestes diferències serà més difícil entendre els problemes que tenim i resoldre’ls. Aquests orígens no justifiquen o legitimen certs comportaments. No importa quin sigui l’origen de la violència: la solució ha de ser cultural i social. No ens posarem a castrar els homes. Tornant als ximpanzés: els mascles comencen a lluitar per ser dominants fins i tot abans de ser adults. Primer intenten dominar la mare, després les femelles del grup i en acabat els altres mascles. Per a ells, és absolutament normal intimidar físicament la resta. Les femelles, quan són fèrtils, normalment responen a les peticions sexuals dels mascles, bàsicament perquè així no està clar qui és el pare i eviten que matin els seus fills. A vegades, però, pot ser que no vulguin tenir relacions i ells les forcen. En el cas que vaig observar, es tractava del mascle dominant i d’una femella molt valorada perquè havia demostrat ser molt fèrtil. Ella no estava en zel i duia dos fills petits als braços, però igualment ell la volia. Hi ha una dada incòmoda, però que s’ha analitzat sovint entre els ximpanzés, i és que les femelles tendeixen a voler fills dels mascles que són més violents. 

Menciona altres espècies, com els cérvols vermells, que també són particularment violents.

— Ells individualment defensen el seu territori d’altres mascles, i així les femelles poden beneficiar-se d’un territori més vast, amb més aliments i més segur. Si el mascle controla el territori, pot tenir més accés sexual a les femelles. Per tant, veiem molta violència. N’hi ha entre mascles i també de mascles cooperant per controlar un territori o d’un mascle que vol controlar sexualment una femella. Són estratègies per augmentar les possibilitats d’èxit en la reproducció.

Es pot extrapolar als humans?

— Hi ha patrons que es repeteixen en moltes cultures. Hi ha violència i també hi ha homes que controlen que altres homes no tinguin accés a les seves dones. Volen accés exclusiu. Sabem pels casos de violència domèstica que hi ha homes molt controladors. Fins i tot hi ha estructures, costums i pràctiques religioses dissenyades sobretot per homes que tenen com a objectiu controlar la reproducció de les dones. Hi ha cultures que permeten que els homes violin les seves dones, les castiguin i fins i tot les matin.

I creu que tot plegat té un origen biològic?

— La testosterona masculinitza el cos i permet que els homes siguin físicament més forts. Per tant, poden dominar físicament les dones. Els mascles poden arribar a tenir 30 vegades més testosterona que les dones i hem comprovat que, si es disminueix el nivell de testosterona, es redueix moltíssim l’agressivitat. Tanmateix, en els homes hi ha molta menys violència que en altres espècies en què els mascles han de competir sempre per reproduir-se i, quan es té cura dels fills, disminueixen els nivells de testosterona. Les femelles també poden ser molt agressives defensant els seus fills o competint per obtenir recursos, però tendeixen a ser-ho menys que els homes perquè no en traurien els mateixos beneficis en l'àmbit reproductiu i el cost podria ser massa alt. 

Al llibre comenta que en algunes espècies, com els pardals, la testosterona disminueix moltíssim mentre tenen cura dels fills. 

— Sí, és així. I és important que disminueixi mentre els pardals s’ocupen de les seves cries perquè això fa que no tinguin ganes de barallar-se amb altres mascles i també que no facin cas de les altres femelles. Si no fos així, les cries moririen, perquè no rebrien atenció. Però la testosterona, i aquí parlo dels homes, no baixa si no interactuen amb els nadons: hi passen estona, els oloren, els abracen... 

El desig sexual també és diferent. Parla dels ratolins. Un mascle queda extenuat després d’un encontre sexual, però revifa quan li planten davant una nova femella. 

— Sí. En el cas dels ratolins i altres animals, quan introdueixes una nova femella, es dispara la dopamina, que acaba fent factible que torni a tenir una erecció i ejaculi. I passa amb altres espècies, a part dels ratolins. No tenim les mateixes dades amb els humans. Tanmateix, hem comprovat observant com reaccionen homes i dones mirant pornografia. Als homes els excita molt més veure pornografia i hi ha un augment de l’excitació quan apareixen noves dones.

A llibre també escriu que intenta trobar una explicació a la violació. L’ha trobat?

— Hi ha el factor biològic, hi ha molts més casos de violacions d'homes a dones que no a la inversa, i negar-ho no ens ajudarà a trobar solucions. Esclar que és obvi que la cultura i la societat marquen unes diferències enormes. Ho pots veure analitzant les diferències segons el lloc.