The Cure ofereixen un nou concert per a la història al Palau Sant Jordi

BarcelonaLa casualitat ha provocat que, entre recuperacions de concerts suspesos durant la pandèmia i gires de nova ordre, el Palau Sant Jordi carregui a l'esquena un mes de novembre d'activitat frenètica. Encara enlluernats pel concert de Bon Iver que va encetar la setmana, aquest dijous aterraven a Barcelona The Cure. Feia sis anys des de l'última visita dels de Robert Smith, que llavors, com en aquesta ocasió, tampoc tenien res nou a presentar. Amb la promesa d'un disc per a l'any que ve –ja amb títol anunciat, Songs of a lost world–, el llegendari grup britànic va fent gires per pur gust. Si toca sortir a fer concerts, doncs se surt. A més a més, col·leccionen cartells de sold out, un èxit sustentat en el fet que, al contrari del que passava fa uns lustres, els Cure del 2022 no s'estan per gaire poca-soltada: són conscients que el públic que avui dia paga una entrada per veure'ls es grata la butxaca apel·lant a l'esperit nostàlgic d'una discografia envejable.

Un catàleg de cançons extraordinàries

"Voleu això, oi? Doncs tindreu això", sembla que digui Smith mentre prepara la llista de cançons que tocarà. Sense més parafernàlia que una pantalla led darrere l'escenari on es projecten mosaics de tota la seva iconografia, The Cure van donar la benvinguda al fidel públic barceloní amb Alone i els seus sis minuts de foscor onírica. Una invitació perquè la gent s'anés acomodant i el preludi de repetir un catàleg de cançons extraordinàries, algunes de les millors peces que va donar la New Wave. Entre hits d'avui d'ahir i de sempre, com Pictures of you i Lovesong (primeres concessions al disc Disintegration), la banda van anar intercalant èxits amb algunes gemmes més amagades per a connoisseurs, com l'eixordadora Burn, amb flauta dissonant inclosa, o una novetat, And nothing is forever, un mig temps amb regust de balada i que és la tercera cançó que s'ha anat escoltant del nou disc durant la gira.

Més enllà del que vinguin a rememorar, el que compta en una banda com aquesta és si després de més de quaranta anys sobre l'escenari, i amb un líder que supera la seixantena, l'espectacle que ofereixen a la gent està a l'altura del mite. La resposta és que sí. No només perquè la banda funciona amb la precisió d'un rellotge, és que Smith i Simon Gallup segueixen ben amunt en carisma i posat rock, especialment el baixista, que ahir va fer ressonar les quatre cordes per tota la muntanya màgica. Lluny de la desgana, Shake dog shake, Push, Play for today i A forest, tocades seguides, encara sonen fresques i gairebé tan juvenils com als anys vuitanta. I això és el que importa en un espectacle com el de dijous: és una banda fent les seves cançons de pop i post-punk de tota la vida, però aquí no s'arrossega ningú.

Amb una altra novetat, A fragile thing, The Cure van començar la recta final del concert normatiu. Per dir-ho d'alguna manera, ja que encara quedaven una dotzena de pistes repartides per dos blocs de bisos, un primer més fosc i un altre final d'explosió. Quan van tornar-hi ho van fer amb bromes sobre el nivell de castellà de Smith i reclamant que, després de tot el patiment dels últims anys, ara era temps de gaudir. I així va ser. Tot i que ja fes dues hores que tocaven, als reis de l'estètica gòtica i el color negre (predominant en un 95% del vestuari dels sis músics) encara els quedava una bateria d'èxits que no podia fer altra cosa que acabar tot allò amb una catarsi col·lectiva. Un final apoteòsic, amb himnes immortals i que són història de la música popular. Tornem-hi: el de sempre? Esclar! Però a això de sempre s'hi torna amb gust quan és així de bo. Lullaby, Friday I'm in love, Close to me, In between days, Just like heaven i Boys don't cry per acomiadar-se. I que vagin passant els anys. Una apoteosi que cal agrair a un dels grups que encara queden dempeus, i amb dignitat, de l'època daurada del pop de guitarres.