Crítica teatral
Cultura28/09/2023

'The party': a l’èxit, per l'exageració

La versió teatral de la pel·lícula de Sally Potter perd acidesa i ironia tot intentant guanyar en riures i disbauxa

'The party' Teatre Poliorama

  • Fins al 3 de desembre

La versió que Sergi Belbel ha fet de la magnífica pel·lícula de Sally Potter vol ser fidel a l’original en moltes coses. Ho és en el títol, ho és en els noms dels personatges, ho és a l'hora de reproduir a l’escenari tots els espais de la pel·lícula i ho és en la major part del text i en bona part de les accions del guió cinematogràfic. No ho és, però, en la lectura que fa d’una comèdia negra que Potter ens explicava en explícit blanc i negre i que, en el viatge al color de l’escenari, ha perdut acidesa i ironia tot intentant guanyar en riures i disbauxa. Però diria que no és una casualitat sinó que és premeditat des de la direcció, com queda clar als primers compassos de la funció.

Cargando
No hay anuncios

Hi tenim la Janet (Marta Ribera) i el Bill (Lluís Soler) tot esperant l’arribada d’uns amics per celebrar que a ella l’acaben de nomenar ministra de Sanitat. La Janet rep trucades de felicitacions. El Bill està pendent de buidar l’ampolla. És un home de tristesa filosòfica i no un borratxo qualsevol. Encara més. Quan el Tom (Biel Duran) va al lavabo a fer-se una ratlla de cocaïna, més que tallar la droga sembla que la destrossi a cops de martell. En aquesta línia, l’exageració regnarà a l’escenari seguint el model del vell teiatru popular d’ateneus i la seva recompensa. I és així que l’acidesa de l’original i el seu humor càustic es van perdent, tot convertint les bales contra els funcionaris, els polítics, el feminisme i l’esoterisme en salves de fum i crits. Però, com a les bones comèdies lleugeres, és el final que mana. I el final està resolt per assolir el satisfet aplaudiment dels espectadors.

Com abans indicàvem, l’espai escènic (Jorba Miró) reprodueix linealment els quatre àmbits (el lavabo, la cuina, el saló i el petit jardí) on tenen lloc les converses. En aquesta disposició els intèrprets són a escena tota l’estona, tot i que l’atenció i el diàleg es desenvolupin en un altre espai. Era un repte força assolit. I parlant de regnar, resulta que Àngels Gonyalons en el paper de l’amiga de tota la vida li menja més d’un pam de terreny a Marta Ribera, que Lluís Soler imposa la dicció i la presència, que Jordi Díaz fa de Jordi Díaz amb tot encert i que Montse Guallar i Queralt Casasayas fan el que poden amb el duo de lesbianes.