The Weeknd enlluerna amb un superespectacle a l'Estadi Olímpic: la millor pista de ball de Gotham
El músic canadenc, autor del 'hit' 'Blinding lights', ofereix un magnífic concert a Barcelona
BarcelonaÒpera ciberfunk, gran guinyol per denunciar la foguera de les vanitats de la nit i la fama, militarització de l’alegria còsmica de Funkadelic, pop negre de divisió d’honor, parafernàlia estètica i flamarades de heavy metal reciclades en pessimisme ballable, vestuari de secta malvada, insistents crits de “Barcelona!”... Tot això i més és l’espectacle que ha desplegat el canadenc Abel Tesfaye, àlies The Weeknd, aquest dijous a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, amb entrades de 69,10 a 137,10 euros i el favor d’un públic novament protagonista en un concert de gran format. Era previsible l’entusiasme demostrat en l’encadenat de cançons com Save your tears, Less than zero i el superhit Blinding lights al tram final d'un concert de dues hores, en l’exuberància disco de How do I make you love me? i Can’t feel my face i en l’èpica suplicant de Call out my name, però l’entrega ha sigut igualment intensa en molts moments de l’actuació, fins i tot quan les textures sonores resultaven més àrides.
En aquesta gira, centrada en els discos After hours (2020) i Dawn FM (2022) però també amb prou presència de Starboy (2016), el fons de l’escenari reprodueix el perfil del que podria ser Gotham, o qualsevol altra ciutat de façana brillant i metàl·lica i ànima corcada per la corrupció i la desesperació. Els músics semblen arrecerats entre el decorat. Una gran passarel·la travessa la pista, on una figura de l’il·lustrador japonès Hajime Sorayama, segurament inspirada en la Maria de la Metropolis de Fritz Lang, fa de mascaró de proa. Un cos de ball de més d’una vintena de persones hi ballen al voltant, com en una cerimònia sacrificial. Vestit de blanc i amb la cara tapada per una màscara, The Weeknd apareix com una mena d’Orfeu desafiant déus i dimonis. Canta amunt i avall de la passarel·la, no té un espai fix, i d’aquesta manera no privilegia cap grup d’espectadors. Gairebé a l’hora de concert, prescindeix de la màscara i somriu mentre rep una ovació i es prepara per a una nova descàrrega de ritmes per ballar amb els peus enfonsats en la nit. Per agrair la complicitat del públic, Tesfaye improvisa un mínim tastet de La fama, la cançó que Rosalía va compartir amb ell.
Llum terra-aire
L’impacte és aclaparador durant tot el concert. Les cançons no sempre sonen amb l’esperança melòdica dels discos, sinó amb una producció insidiosa, perquè la gent entengui que es pot ballar a l’ombra del mal rotllo existencial. Una altra cosa és la visibilitat. Les pantalles d’aquesta posada en escena són més petites que les habituals en aquesta mena de xous d’estadi, i només el mostren a ell; a més a més, hi ha un globus-lluna gegant suspès d’uns cables al final de la pista que eclipsa la visió del públic de la graderia que dona a la recta de l’estadi. Això sí, des de les tribunes la visió és completa i fascinant, i permet veure el joc de llums de les polseres que donaven a l’entrada; no són tan sofisticades com a la gira de Coldplay, però fan bona feina il·luminant la nit d’esperit de discoteca i combinades amb els focus terra-aire disparats contra el cel de Barcelona.
La dominació mundial
L’èxit de Blinding lights, publicada el novembre del 2019 i avui amb més de 3.600 milions de reproduccions a Spotify, havia de ser la rampa de llançament perquè The Weeknd dominés el món tan aviat com sortís a la llum l’àlbum After hours. La pandèmia va esguerrar el pla previst per al 2020. Finalment, a principis del 2022 va publicar un altre àlbum, Dawn FM, i Tesfaye va decidir que tots dos discos vertebrarien una gira anomenada After Hours til Dawn, un títol que apel·la a nits de festa condemnades a l’alienació temporal (val a dir que els fans del heavy metal també hi poden establir connexions amb l’insomni anfetamínic del directe No sleep 'til Hammersmith de Motörhead).
Per a l’Abel Tesfaye de Dawn FM, el purgatori és una pista de ball. Un pas t’aboca a l’infern, i per això hi ha cançons que en directe fan olor de maldat, més per la posada en escena que per la veu, però el següent pas t’apropa a la llum del paradís, i per això hi ha el falset i la brillant col·lecció de melodies que esquitxen el cançoner del canadenc en una nit espectacular. The Weeknd a l’Estadi Olímpic, el segon millor espectacle de la setmana després de la pujada al Col de la Loze en el Tour de França.